Missa Solemne. Festa de Sant Feliu 2012. GRÀCIES A TOTS!!

MOLTES GRÀCIES!!!

A tots els Rectors, Mossens, Preveres... que heu concelebrat la missa solemne, convidats per el nostre rector Raimon Canalias, fent costat el pare Manuel Miras i Soler (nou Administrador de la parròquia); a la Lisbet i els Escolans que hi han ajudat per el bon funcionament de la celebració d’aquesta missa de festa major d'estiu, 2012.

Gràcies també, a tots els components del Cor Parroquial, dirigit per Carme Godall, qui ens ha d’elaïdat amb les seves veus; Al Sr. Alcalde Jordi Mir, consistori assistent: José Ramon Villaverde i Nuria Pera; tambe el Jutge de Pau: Albert Joan Manent; I, sobretot, a tots els Cabrerencs i Cabrerenques que hi heu participat amb la vostra presència.

Des d’aquest mixa de comunicació li vull agrair molt especialment, també en nom de tots els feligresos, en el Mn. Miquel Ramon Fuentes tot el que ha fet per nosaltres durant aquest temps que ens ha fet costat. Amb la seva veu i el seu exemple ens ha obert els ulls, donant-nos la llum necessària, per seguir el verdader camí de Crist. Gràcies Mn. Miquel!

Montserrat Urgellés i Bosch

Feligresa Cabrerenca i Jutgessa de Pau Substituta

Del Ajuntament de Cabrera de Mar



El Cor Parròquia, dirigit per Carme Godall,
ens ha deleitat amb les sevas veus.

                                    



Sant Feliu Patró de la parròquia

Benvolgut Sant Feliu, heus-nos ací, a prop teu.

Hem vingut a pregar-te perquè et necessitem i confiem en la teva bondat.

Intercedeix per nosaltres al Senyor,

parla-li de nosaltres, al Pare de la misericòrdia, i aconsegueix-nos la gràcia que més necessitem. . .

La nostra fe és feble, però tu, que en vas tenir tanta, enforteix-nos-la.

Tu, que vas viure tant segons l’Evangeli, ajuda’ns a ser  cristians de debò, car només així podrem esdevenir uns fills com cal del Pare del cel.

Oh, Sant Feliu,  tingues en compte les nostres febleses, allunya les malalties de la nostra vida,  ajuda’ns a confiar cada dia més en Déu, especialment

en els moments de  prova, de sofriment i de lluita.

Beneeix els nostres treballs, les nostres famílies,

els nostres amics i els qui no són tan amics,

els teus devots escampats arreu del món,

i espiritualment presents aquí.

Oh protector nostre,

ajuda’ns a viure l’esperit de les benaurances

i a sentir-nos a prop dels pobres, dels malalts,

dels febles i de tots els qui sofreixen. Amén.

Parròquia de Sant Feliu de Cabrera de Mar-2012

Nos espera un tiempo apasionante…

En estos días en que los viajes se multiplican no es raro asistir "obligados" a las conversaciones de los pasajeros situados cerca de nuestro asiento, en el tren o en el avión. No es difícil adivinar cuál es el tema de conversación más frecuente: la crisis con sus novedades cotidianas, la prima de riesgo, los recortes del gobierno, las Navidades sin paga extra, la subida del IVA...

La semana pasada me llamó la atención la reacción de un pasajero en un tren de larga distancia que cortaba de raíz el inicio de la acostumbrada conversación al hilo de las últimas (y preocupantes) noticias del día: "Por favor, no hablemos de esto porque me entra la angustia". En efecto, las noticias que se suceden producen la angustiosa sensación de que se hunde el suelo bajo nuestros pies, ese suelo (la estabilidad y prosperidad económica) que hasta ahora nos había permitido vivir despreocupadamente, sin necesidad de responder a (casi) nada.

Después de muchos decenios el suelo o fundamento común parece resquebrajarse. Mientras se buscan soluciones macroeconómicas, a la espera de saber si estamos ante una crisis pasajera o de todo el sistema, la preocupación que compartimos todos los españoles tiene (al menos) un efecto benéfico: ha conseguido romper los estrechos moldes en los que la mentalidad común nos "invitaba" (¿obligaba?) a vivir.

En efecto, una de las características más marcadas de la sociedad española de los últimos 30 años (por lo menos) es la censura del problema del significado. Hay ciertas cosas de las que no se puede (o no se debe) hablar en el bar, por la calle, en la oficina o en los telediarios. Se nos ha hecho pensar que el problema del sentido de la vida es algo personal, privado, sin dignidad cultural. Quien lo plantea en público es tildado de "filósofo", una cariñosa descalificación próxima a la de "tipo raro fuera de la realidad".
Hay veces, sin embargo, en las que el problema del significado es difícilmente eludible: ante la enfermedad, ante la muerte de un familiar cercano, ante el fracaso afectivo. Aquí es donde el "pensamiento único" en nuestra sociedad ha alcanzado el culmen en su labor de ingeniería social, levantando un muro que nos aísla de los golpes de la realidad: la provocación de la muerte, de la enfermedad, del amor perdido ha sido reconvertida en patología. El impacto de la realidad que nos obliga a plantearnos las grandes cuestiones de la vida (¿qué sentido tiene vivir? ¿Qué es el amor? ¿Qué es la muerte? ¿Por qué el dolor?) ha sido neutralizado: se trata de una patología que hay que curar. El cuerpo cada vez más numeroso de psicólogos se encarga de ello.
Pues bien, ha llegado el momento de reconocer, y de hacerlo como conciencia de un pueblo, que no existe persona (o algo que merece la pena llamarse así) si no se acoge el problema del significado de la propia vida y de la realidad que nos circunda. Es más, paradójicamente las grandes patologías de nuestra época tienen su origen en la censura de este problema. La depresión, la violencia de género, los suicidios son un testimonio (tan presente como silenciado) de las dramáticas consecuencias de aquella obra de ingeniería social a la que antes me refería.
El sacerdote y gran educador Luigi Giussani comentaba así hace años la afirmación del Papa Juan Pablo II de que el peligro más grande para el hombre no es la esclavitud física sino la eliminación de la posibilidad de comportarse como hombre: "estamos en una época en la que las cadenas ya no aferran nuestros pies sino el movimiento inicial de nuestro yo y de nuestra vida". Y esto trae consigo graves consecuencias. Alguno podría objetar que vivimos en una sociedad libre, no esclava. María Zambrano respondería que la nuestra es una "pseudo libertad sustituto de la libertad verdadera; la libertad de vagar por su cuenta extra muros de esa ciudadela que es lo real". Libres para vagar fuera de la realidad: una buena definición de nuestra sociedad. Con fútbol y TV, a ser posible.
La actual crisis, que ya no es de unos pocos, ha sacado a la calle la pregunta por el significado de la vida, como bajo continuo que acompaña a las preguntas sobre el futuro de nuestros ahorros, de nuestro trabajo, de nuestra prosperidad. Hoy es la crisis, hace años era la guerra, las condiciones naturales adversas o las epidemias: modos con los que la realidad testaruda pone a la personas ante el drama de la vida que exige un significado. Es cierto que la misma mentalidad común intenta en estos días ofrecernos nuevos sucedáneos para eludir la cuestión: salir a la calle para identificar en el gobierno, en los banqueros o en Berlín el origen de nuestros males. No hará sino retrasar el problema.

Hoy, como hace dos mil años, el cristianismo muestra todo su poder saliendo al encuentro de la pregunta de cada persona. En estos momentos de crisis, en los que el fundamento se tambalea se nos hace cercana la pregunta del salmista: "¿qué es el hombre para que te acuerdes de él, el ser humano para darle poder?" (Sal 8). La afirmación de Cristo, "¿de que le sirve al hombre ganar el mundo entero si se pierde a sí mismo?" (Mc 8,36) contenía ya una estima infinita por el valor de cada persona, que se manifestaba en su modo de mirar la vida atormentada de la Samaritana o el deseo de ser amado de Zaqueo.

Es el momento de recuperar el juicio revolucionario de Jesús de Nazaret: la persona es relación con el infinito y por ello tiene un valor único. Paradójicamente nuestra sociedad podrá volverse más humana en los próximos años aunque pierda una buena parte de su poder adquisitivo ("el mundo entero") o llegue a pasar verdadera necesidad. Pero esto no es automático. De hecho puede volverse una sociedad aún más violenta. Estamos ante una encrucijada histórica para los cristianos en nuestra sociedad: salir al encuentro de la persona en su necesidad concreta, en un momento en el que la realidad ha hecho caer las defensas más ideológicas. Compartir  las necesidades para compartir  el  significado de la vida.
Por otro lado, ¿cómo será posible construir si no se parte de una certeza? Será difícil que nuestra economía (es decir, la creatividad que sale al encuentro de las necesidades) crezca si no se afronta este tiempo como una oportunidad, si no se parte de una relación positiva con todo lo que me rodea y con todos los que me rodean. La angustia retrae, sólo la confianza genera. El anuncio de que el Misterio que ha hecho todas las cosas ha entrado en la historia funda esta confianza última en la historia y en todas sus circunstancias. Nos espera un tiempo apasionante.

Escrito por Ignacio Carbajosa, 26/07/2012

Ignacio Carbajosa
Responsable de Comunión y Liberación en España

Temas relacionados:

* Ignacio Carbajosa, Responsable de Comunión y Liberación en España: “No hay fe cristiana sin un encuentro real, en la historia, con Jesucristo”

http://www.camineo.info/news/156/ARTICLE/19435/2012-02-28.html

*   CURRICULUM VITAE de Ignacio Carbajosa (P.D.F)
http://www.sandamaso.es/uploaded_files/carbajosa_perez,_ignacio_cv.pdf

Diumenge XVII de durant l’any – 29-VII-2012 - FP-3

Dimecres vinent, Cabrera de Mar, celebrarà la Festa Major. En la majoria dels nostres pobles i ciutats, la Festa Major sol estar posada sota el patrocini de la Mare de Déu o d’un sant. Això és un senyal inequívoc que ens recorda les arrels cristianes del nostre poble i de la nostra cultura. “Catalunya no es pot entendre sense la presència de la fe cristiana, que ha estat veritablement fecunda i positiva, … No hem d’oblidar que la fe cristiana ha estat per a nosaltres una veritable força transformadora de la persona humana, de la cultura i de la societat”.

Per això, quan arriba la Festa Major, la parròquia té el deure de recordar i fer presents aquestes arrels cristianes i, per tant, de posar tots els mitjans perquè els actes religiosos de la festa tinguin la solemnitat que han de tenir. La parròquia ens convoca a celebrar solemnement la festa de Sant Feliu, el nostre Patró.

De Sant Feliu podem aprendre algunes de les seves virtuts principals: ser oïdors de la Paraula de Déu, ser orants, ser apòstols, tenir un cor fratern, viure en santedat...

La Festa Major és, doncs, per a la parròquia i per a tota la feligresia, una crida a responsabilitzar-nos de la part religiosa de la Festa Major. Una vegada més hem de ser capaços de celebrar l’eucaristia, tot participant-hi a consciència, activament i amb fruit, de manera que esdevingui una trobada, si pot ser ben nombrosa, i que tingui qualitat espiritual, estètica i eclesial.

Cuidar tota aquesta dimensió religiosa de la Festa Major no impedeix de participar, a més a més, en tots aquells actes cívics o recreatius que transcorren dins els límits d’allò que en diem la convivència ciutadana i el respecte mutu.

Bona Festa Major a tothom. Que Sant Feliu beneeixi totes les families de Cabrera de Mar i els cabrerens i cabrerenques no ens oblidem d’honorar, aquest dia i sempre, al nostre Patró.

 Manuel Miras i Soler, Administrador

AGENDA

FESTA MAJOR-2012

El dimecres, dia 1 d’agost, festa de Sant Feliu, hi haurà missa solemne a les 11 del matí.

Pregarem en sufragi dels difunts de la parròquia, i tindrem un record especial per a totes aquelles persones que, des d’agost de l’any passat i fins el dia d’avui,han mort. Són els següents: Esteve Ruiz, Josep Recolons, Carme López, Manuel Nicolau, Felipa Gómez, Vicenç Bonamusa, Magdalena Pons, Luis Lamata (Extrets del llibre de difunts de la parròquia). També per en Joan Mestres, Ramon Bonet i tots els qui han mort durant l'any (i que no consten en el llibre).

ESTAMPA-RECORD DE LA FESTA DE SANT FELIU:

El dia de la festa  del nostre Patró, repartirem una estampa-record. És una fotografia, impresa en cartolina, de una les ímatges feta per Jordi Trepat, en el presbiteri. Per tal que ens recordem que sant Feliu és el patró de la nostra parròquia i un sant molt estimat a arreu. Trobareu impresa, també, darrera una pregària.que llegirem si s’escau tots junts al final de la missa, davant la imatge del sant, per a honorar com cal el nostre patró.

Sant Vicens

Pregària al nostre Patró.

Benvolgut Sant Feliu, heus-nos ací, a prop teu.

Hem vingut a pregar-te perquè et necessitem i confiem en la teva bondat.

Intercedeix per nosaltres al Senyor,

parla-li de nosaltres, al Pare de la misericòrdia, i aconsegueix-nos la gràcia que més necessitem. . .

La nostra fe és feble, però tu, que en vas tenir tanta, enforteix-nos-la.

Tu, que vas viure tant segons l’Evangeli, ajuda’ns a ser  cristians de debò, car només així podrem esdevenir uns fills com cal del Pare del cel.

Oh, Sant Feliu,  tingues en compte les nostres febleses, allunya les malalties de la nostra vida,  ajuda’ns a confiar cada dia més en Déu, especialment

en els moments de  prova, de sofriment i de lluita.

Beneeix els nostres treballs, les nostres famílies,

els nostres amics i els qui no són tan amics,

els teus devots escampats arreu del món,

i espiritualment presents aquí.

Oh protector nostre,

ajuda’ns a viure l’esperit de les benaurances

i a sentir-nos a prop dels pobres, dels malalts,

dels febles i de tots els qui sofreixen. Amén.

Parròquia de Sant Feliu de Cabrera de Mar-2012

INFORMACIONS

CONTACTE
Administrador parroquial:
P. Manuel Miras i Soler
Tel. personal: 679 875 123

HORARI  DE MISSES I ALTRES

Dies feiners:

A les 19h:      MISSA A SANT FELIU (De dilluns a divendres) 
Dissabtes:

A les 20h:      MISSA, anticipada de diumenge, A SANT FELIU.

Diumenges i festes de precepte:

A les   9’30h: MISSA A SANT FELIU

A les 11h:      MISSA A SANTA HELENA

Sagrament de la Reconciliació:

Ordinàriament el prevere estarà al confessionari els DISSABTES una hora abans de la missa del vespre i sempre que es demani. Durant els temps d’Advent i Quaresma hi haurà celebracions comunitàries que oportunament seran anunciades.

HORARI DESPATX PARROQUIAL

De moment caldrà posar-se d’acord amb l’Administrador: el P. Manuel Miras i Soler (telèfon personal: 679 875 123).

LA PARRÒQUIA TÉ UNA PÀGINA WEB

On trobareu la información básica referent a la parròquia. L’adreça és la següent:

http://parroquiasanfeliudecabrera.blosgspot.com.es/

HOMILIA FETA PEL P. MANUEL MIRAS I SOLER, DIUMENGE XVII, 29 DE JULIOL DEL 2012.

Fins ara ens a acompanyat l’evangeli de Marc, que és el que correspon al cicle B. Des d’avui, i durant cinc diumenges, escoltarem el capítol sisè de l’evangeli de Joan. Fa referència a la multiplicació dels pans i dels peixos, a la qual segueix una profunda reflexió de Jesús sobre el pa de vida. És una escena ben coneguda per tots nosaltres, però sempre és bo de reflexionar-hi de nou perquè l’evangeli és un tresor inesgotable del qual podem anar descobrint valors amagats.

Diumenge passat vam deixar Jesús amb ganes de descansar en un lloc tranquil amb els apòstols.

La misericordia, però, envers la gentada que els havia precedit, el fa canviar de pensament i atén la multitud.

De dalt el cim estant, Jesús veié la gentada. I pren una decisió. Felip, aquesta gent necessita menjar. On comprarem pa perquè puguin menjar tots? Davant la pregunta hi trobem dues respostes:

— la de Felip. Té bon ull i sentit de l’economia. Fa números: necessitaríem molts diners per poder donar només un tros de pa a cadascun. Impossible. No hi ha res a fer.

— Mentre Felip fa els comptes, Andreu es belluga per un altre cantó. Ha trobat un vailet amb 5 pans i dos peixos, disposat a compartir-los. Però què en farem de tan poc per a tanta gent?  Ja sabem la resta de la història.

Un triple missatge ens mostra un camí cap a la solució dels nostres propis problemes. Per exemple, el de la crisis econòmica que estem vivint.

De solidaritat. Un primer fet, és que un grup d'homes està en situació de necessitat i algú d'entre ells ofereix el que té per buscar una solució. Aquest vailet, a l'entregar els cinc pans i dos peixos que té, no soluciona el problema dels cinc mil homes, però obre un camí de solució. Gran part dels problemes de l'ésser humà se solucionarien si hagués gent disposada a actuar amb solidaritat.

Si cada un de nosaltres sentís com a propis els problemes aliens i lliurés el que té per donar-los solució, al món no hi hauria fam, misèria, odi, guerra, crisis.... Nosaltres, certament, no podem multiplicar els pans com ho va fer Jesús, però si podem posar una mica de la nostra part, perquè en el món es realitzi el gran miracle espiritual de la solidaritat humana.

De transformació del cor. Aquest primer fet queda incomplet, si no fixem la nostra atenció en la segona realitat que fa possible aquest miracle: N'hi ha que busquen i treballen per donar una solució al problema d'aquests homes, però en últim terme és Crist qui assumeix aquest esforç humà i realitza el miracle de la multiplicació.

Això es repeteix constantment en la història de la humanitat: L'home lluita, busca, s'esforça, però si Crist no intervé en la història, no podem arribar a un veritable camí de solució. Jesús en un altra ocasió ens diu “sense mi no podeu fer res, amb mi ho podreu tot”.  Els problemes de l'home exigeixen canviar el seu cor i això només Déu pot fer-ho.

Aquest ha de ser l'esforç de l'Església, de tots nosaltres: la lluita per la transformació interior de l'home. Perquè tot desequilibri en el món té l'origen en el desequilibri del cor humà.

Només homes nous, homes transformats poden crear un món nou. Per tant, primer hem de canviar  nosaltres mateixos, canviar el nostre cor;  després podem canviar les estructures injustes.

De Comunió. El tercer fet que hem d'observar és una promesa. Crist en el miracle de la multiplicació ens dóna el pa. I aquest pa ens fa pensar en la solidaritat i en la transformació del cor. Però, aquest pa d'esperança no és una cosa que només es va quedar en la història, sinó que és un pa que se'ns dóna a nosaltres, ara, en aquesta celebració eucarística, i cada vegada que ens reunim en comunitat, al voltant de la taula del Senyor.

El pa de la solidaritat i de la transformació del cor és el pa de l'Eucaristia, és el Cos del Senyor. Per això, el nostre esforç per transformar el món i per transformar l'home ha de començar en la trobada amb Crist en l’Eucaristia. Aquest és el signe d'esperança que el Senyor ens ha deixat.

Per acabar, Sant Pau, a la segona lectura, ens recorda que som un poble amb tots els números per viure units i solidaris: tenim un sol Senyor, una sola la fe, un sol baptisme. Som fills d’un únic Pare de tots. Tots resem el Pare nostre.

Si som fills, ens sentirem germans i posarem allò que tenim, sabem i podem al servei dels nostres germans. No pensarem què pot fer la parròquia o la comunitat per nosaltres, sinó què podem fer nosaltres per la parròquia o la comunitat. Superant l’ambició, l’egoisme, l’afany de posseir i posant en cada pit un cor com el de Jesús, unint el bon seny de Felip i el bon nas d’Andreu, potser superarem millor la crisi que ens aclapara. Que així sigui.

Bon diumenge i bones vacances.

FULL PARROQUIAL Nª 927 Diumenge 29 de juliol de 2012

Acabem d'escoltar un evangeli del qual en podem treure moltes ensenyances.

            En primer lloc és una crida a la generositat. Com a deixebles de Jesús, hem de saber compartir amb els altres allò que tenim, sigui molt o sigui poc. És un dels signes més clars de la nostra pertinença al grup de Jesús. Tots nosaltres podríem dir, d’alguna manera, que som rics: tots podem compartir alguna cosa amb altres persones que tenen menys que nosaltres. Però, quan parlem de compartir, no ens limitem solament a l’aspecte econòmic. També podem posar a disposició dels altres, moltes altres “riqueses” personals nostres.

            Per exemple, el nostre temps. Què en faig del meu temps?

            A la nostra època, el temps és un bé escàs: tots vivim atrafegats i  pendents del rellotge. L’agenda de la major part de les persones adultes, està farcida de reunions, de trobades, d’obligacions laborals i familiars.       També els nens i joves d’avui tenen el temps cronometrat. En sortir de les escoles els espera un allau d’activitats complementàries que han de fer.

            Cal reconèixer que, en aquesta situació, regalar unes hores  per fer catequesi o per ajudar a una persona necessitada  o per fer companyia a un avi que se sent sol i conversar amablement amb ell, sense presses, sense mirar el rellotge, realment és difícil. Demana molta generositat.

I també és difícil, moltes vegades, dedicar el nostre temps a parlar i jugar amb els fills o a dialogar amb la parella. Però no pensem pas que això sigui malversar el nostre temps. Al contrari: la vida humana no tindria sentit si el viure es limités a ser un càlcul programat de producció i consum.

            Hi ha moments de generositat que omplen de tendresa i d’afecte la vida de les persones. És en aquests espais, robats a l’agenda, quan el nostre cor respira, s’oxigena, recupera l’alè i descobreix la riquesa del viure humà.  Nosaltres som quelcom més que màquines: som fills i filles de Déu, cridats a estimar-nos i ajudar-nos.

Sé regalar generosament part del meu temps als altres?

Hi ha una altra ensenyança que podem treure d’aquest evangeli. Recordem que qualsevol passatge té sempre un significat profund que va més enllà de la materialitat del fet que s’hi narra.

Nosaltres tenim fam de moltes coses: de moltes. Però bàsicament, d’estimació  i de felicitat. Però tot això és expressió d’una fam més fonda que, més o menys conscientment, tots tenim: fam de Déu, que és l’únic que pot sadollar plenament el nostre cor.

Jesús se’ns presenta aquí com aquell que ve a donar una resposta a aquesta fam profunda: Ell ens vol alimentar; però no de qualsevol cosa, sinó de Déu.

Aquest passatge evangèlic és signe de l’eucaristia, el gran regal que ens va fer Jesús abans d’anar-se’n d’aquest món.

Valorem l’Eucaristia? Vitalitza de veritat la meva vida?

Participar-hi rutinàriament seria malversar el do més preuat que ens ha fet Jesús.

Finalment, hi ha, en aquest evangeli, una altra ensenyança important.

Sens dubte que hi havia una desproporció immensa entre les més de cinc mil persones i els cinc pans i els dos peixos. No obstant, Jesús se serveix d’aquests pocs mitjans- els únics de que disposen els deixebles- i Ell fa la resta. En mengem tots i encara en sobra.

Jesús vol que entenguem que, quan els problemes ens ultrapassen, no ens hem de desanimar i enfonsar. Nosaltres, és clar, no hem de ser utòpics, sinó realistes. Però no humanament realistes, sinó sobrenaturalment realistes. Es a dir, a l’hora de valorar els recursos disponibles, hi hem de fer entrar també el poder de Déu. Quantes coses existeixen avui dia, que no existirien si no hi hagués hagut gent agosarada que les va emprendre confiant en el Senyor! Perquè, per a un creient, dos més dos, mai no són quatre, sinó molt més. Per què en el primer terme, cal contar-hi un altre factor que també suma: Déu.

Som conscients que dos+dos+Déu, sempre supera en molt les nostres expectatives? Tot és qüestió de confiança. La tinc?

Reflexionem-hi.

Lluís Armengol i Bernils sj

Del llibre “El pa de la paraula” Ed Claret.

Horaris de les misses de la Parròquia de Cabrera de Mar.

            Dissabte 28 de juliol

            Al Plà de l’Avellà a 2/4 de 7 de la tarda.

            A Sant Feliu a les 8 de la tarda.

            Diumenge 29 de juliol

            A Sant Feliu a 2/4 de 10 del matí.

            A Santa Helena a les 11 del matí per la difunta Maria.

La col.lecta de dissabte i diumenge passat va ser de 559,60€.

            Com cada any durant el mes d’agost no hi haurà Full Parroquial. Durant tot l’any cada diumenge ha sortit puntualment l’edició setmanal del Full Parroquial i ara el mes d’agost, per tal que els nostres col·laboradors puguin fer vacances, no editarem el full.

            A tots els feligresos i col.laboradors que fan possible aquest full us desitgem que passeu unes bones vacances.

            Ben aviat arribarem al número 1000 del Full Parroquial si no arribéssim a aquesta data tant assenyalada, a quantes persones que amb constància i il.lusió hi ha col.laborat, decepcionariem? Vull recordar al Sr. Fèlix Albages i a tants d’altres que amb el seu ajut i il·lusió han fet que cada setmana es publiqués el Full Parroquial. No podem oblidar aquest fet  ni la col.laboració de tantes perones que hi ha posat el seu granet de sorra.

            Bé que aniria que quan tornem a començar el full al mes de setembre s’hi afegissin nous actius i renovéssim allò que tanta gent ha ajudat a fer.

            No ens ho deixem perdre, renovem allò que sempre hem tingut a les mans. Hi ha hagut altres publicacions al poble però cap d’elles ha arribat als mil números, esperem que el nostre full arribi al mil i en faci molts més.

                                                                                              Raimon Canalias

PREGÀRIA PER EL DIUMENGE 29 DE JULIOL DE 2012

LA PREGÀRIA DE LA RADICALITAT

Senyor, ens interpel·les, ens provoques, ens mous.

Davant les teves paraules, no quedem indiferents.

Ens fan prendre partit.

De vegades, des de la nostra petitesa, ens sembla que no podem arribar allà on tu ens demanes que arribem.

No permetis que caiguem en la temptació de justificar els nostres pecats i les nostres debilitats, argumentant-te que som febles i que <no podem fer-ho millor>!

No, Senyor. Tu ens demanes que siguem els més justos, que no pequem ni de pensament.

I això que ens demanes podem fer-ho! Amb la teva ajuda podem fer-ho!

Dóna’ns llum i força per a dur a terme això que ens demanes, Senyor!

Som febles però, si et tenim a tu al nostre costat, podem vèncer el mal.

Seguir-te es un repte, i el podrem superar agafats de la teva mà, il·luminats per la teva paraula i alimentats pel teu cos a l’Eucaristia.

Ens crides a ser perfectes, Senyor.

Quina joia seria complaure’t!

Que diguem <si> quant és <si> i <no> quant és <no>.

No deixi d’estar en tot moment al nostre costat, cada dia de aquesta setmana que comencem!

Fes que en tot moment siguem dignes de tu, complidors del teu manament!

I si caiem, sabem que el teu amor misericordiós ens acollirà al vespre i, amb un somriure comprensiu, ens diràs: < Demà torna-hi, persevera, continua treballant per ser un fill meu dels més grans en el Regne del Cel! Confia en mi!>

Gràcies, Senyor, per ser el nostre guia i la nostra fortalesa! AMÉN.