Parroquia Sant Feliu de Cabrera de Mar

Parroquia Sant Feliu de Cabrera de Mar
Dibuix de Felix Albajes

dilluns, 26 de setembre del 2011

55è Homenatge a la Vellesa de Cabrera de Mar

DIUMENGE 2 D'OCTUBRE DE 2011


A l'Església Parroquial. Santa Missa
a les 12 del mitgdia
Fotografia de la festa del any passat
Paricipació dels Avis

La Celebració litúrgica serà Oficiada per el Mossèn Miquel Ramón
La Música a càrrec del Cor Parroquial Sant Feliu amb la Direcció de Na Carme Godall

Als Jardins de Cal Conde,
a partir de 2/4 de 2

Copa de Benvinguda i aperitiu servit per Restaurant Santa Marta.

        * Benvinguda del president de l'Associació de Pensionistes i Gent Gran de Cabrera de Mar, En Albert Cusí i Ramón

Dinar a l'Envelat, servit per
Restaurant Santa Marta

        * Parlament de la regidora de Serveis a les Persones i Gent Gran, Na Neus Sola i Bigas
        * Brindis a càrrec de l'alcalde En Jordi Mir i Boix
        * Ball, amenitzat per "DUO SHEILA"
Cartell del any 1957

dissabte, 24 de setembre del 2011

El nou Pla Pastoral de la Diòcesis... Lluís Martínez Sistach

.../... Certament, a tots ens cal una actitud i una activitat més evangelitzadora.
Hem de sortir dels temples per anar arreu a anunciar Jesucrist i la seva Bona Nova. És una exigència joiosa del nostre baptisme. Som Església i aquesta existeix per evangelitzar.

Davant de la situació religiosa actual, no ens podem tancar en nosaltres mateixos, sinó que hem de promoure un treball engrescador d’evangelització.
La fe creix donant-la, i certament no s’imposa sinó que es proposa, amb un absolut respecte a la llibertat i a la consciència de cada persona.
L’any 2007 els bisbes de Catalunya publicàrem el document Creure en l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor, en la línia de la nova evangelització, en el qual diem que ens cal assumir plenament que la nostra situació és de missió i que la nostra fragilitat institucional i personal ens invita a posar, com els primers apòstols en l’inici del cristianisme, tota la nostra esperança en l’Esperit Sant que és qui pot obrir els cors dels homes i les dones del nostre tremps a la Paraula de Jesús.

Lluís Martínez Sistach - Cardenal arquebisbe de Barcelona
http://www.arqbcn.org/node/2564

Nou avís de Misses per el Diumenge 2 d'octubre

*A Sant Feliu a les 9,30h. 
“No hi ha Missa”
LA MISSA ES A LES 12h. del migdia
"55è Homenatge a la Vellesa"

* A Santa Helena a les 11h.

Recordant el nostre amic "Ramon Bonet"

Per tal de recordar el nostre amic Ramon Bonet, des del Full Parroquial, posarem uns quants dels seus poemes en les properes setmanes:

PRIMAVERA AL JARDÍ D’UN AVI

                            Amb l’esperit ple de bonança
                            i oblidant tots els seus afanys,
                            contemplant el seu jardí reposa
                            un avi de vuitanta – tres anys.

                            Les roses ja estan florides
                            i que bonic és el seu color!
                            les blanques i pures gardènies
                            ofereixen fragància i olor.

                            La parra coberta de fulles
                            a l’arbre hi canten uns ocells,
                            hortènsies que semblen pintades
                            i uns testos ben plens de clavells.

                            El Jardí, està ple de vida
                            que li dóna la Primavera,
                            mostrant tota una bellesa
                            que als seus sentits encisera.

                            I agraeix a la Primavera
                            per donar vida al seu Jardí,
                            això, per ell, és nova saba
                            pels anys que el pugui gaudir.

                            L’Avi, complagut, ple de jòia
                            per aquell Jardí que és tant seu,
                            ha alçat al Cel la mirada
                            i amb el cor, dóna gràcies a Déu.

                                        Ramon BONET i CASANOVAS

PREGUEM CONFIATS I ABANDONATS

Pare de bondat, tu ens dius que no ens preocupem de res, que tenim més valor que els ocells del cel i els lliris del camp i que tu ens alimentaràs i ens vestiràs, encara amb més amor.
         Volem confiar en tu, abandonar-nos a tu, com a fills que som.
         Cal que deixem que tu siguis el nostre Pare, i nosaltres ser dòcils fills teus que utilitzen la seva llibertat per estimar als altres, fidels administradors i servidors de Crist, enlloc d’ocupar les hores i els dies amb maldecaps inútils.
         Estem a les teves mans. No podem allargar la nostra vida ni un minut.
         De vegades caiem en la temptació de creure que tenim poder sobre la nostre vida.          També caiem en la temptació de pensar que t’has oblidat de nosaltres.
No ens deixis caure en aquets dos errors , pecats de orgull i de supèrbia que només poden portar-nos perdició!
         També caiem en el pecat de judicar els altres. Gracies, Senyor, per la teva justícia que no te res a veure amb la justícia dels homes!
         Busquem la seguretat en les coses del món. Ens sotmetem a la justícia d’aquest món, com si fos la única.
         Com som d’ignorants i de vanitosos, pensant que aquestes seguretats i aquesta justícia són els balits!
         Usurpem el teu lloc, escarrassant-nos i perden el temps i deixem per fer la feina que realment ens havies encomanat.
         Pare de bondat, treu-nos d’aquets paranys!
         Retorna’ns al camí que tens traçat per a cadascú de nosaltres,que és el que ens porta a la salvació! AMÉN.

FULL PARROQUIAL Nº 883. Diumenge 25 de setembre de 2011

Ez 18, 25-28
Fl 2,1-11
Mt 21, 28-32

 

1-A tots ens agrada mantenir una bona imatge davant els altres: que ens  tinguin per persones honrades, justes, fidels al Senyor. A tots ens agrada.     Però nosaltres no som perfectes i, de vegades, fallem. És evident. I davant d’aquesta situació, que és molt habitual perquè tots som dèbils, es pot reaccionar de diverses maneres.

N’hi ha que en comptes de lluitar sincerament contra els seus egoismes, les seves mandres o les seves covardies, prefereixen orientar els seus esforços a salvar les aparences: a quedar bé. Si aconsegueixen dissimular davant dels altres les seves fallades i mantenir una bona imatge, es donen per satisfets i ja no fan gran cosa més.
2-Però aquesta és, evidentment, una actitud molt poc sincera, molt poc cristiana i   que no porta a res.
Perquè, en la vida, tard o d’hora la veritat s’imposa. Tard o d’hora ens trobarem cara a cara amb la nostra pròpia realitat: no amb les aparences, sinó amb la realitat. I aquest moment podrà ser el de la màxima alegria o el de la màxima decepció.
El Senyor, a l’evangeli d’avui, vol que entenguem que no es pot viure d’aparences, de paraules buides. Si arriba el cas que fallem, val més reconèixer-ho amb sinceritat i fer l’esforç de convertir-nos.

Ell ens ha dit que preferia els publicans i les dones de mala vida a aquells grans sacerdots i notables del poble. No pas perquè els publicans i les dones de mala vida no siguin pecadors. Sí que ho són, però tenen la humilitat de reconèixer-ho. I aquest és el primer pas per arribar a una autèntica conversió, per iniciar un canvi positiu.

Déu estima la veritat: si ens reconeixem pecadors davant seu, no ens mancarà mai el seu perdó i el seu ajut. Ens ho ha dit el profeta Ezequiel a la primera lectura.
I en tenim un bons exemples en Mª Magdalena o en St. Agustí, entre d’altres. De grans pecadors, si són humils, Déu en pot fer grans sants.
Tinc por de la veritat ? Si no construïm la nostra vida sobre la roca ferma de la veritat, ens mancarà solidesa i ens enfonsarem.
 3- També hi ha una altra ensenyança important que podem treure d’aquest evangeli: fixem-nos en l’actitud que pren el Senyor amb el dos fills.
El primer fill, d’entrada, diu que no vol anar a la vinya. Però el Pare no el castiga. Li dóna temps perquè reflexioni, perquè reconegui que obra malament i canviï la seva decisió.
I  efectivament, aquell fill va comprendre que el seu Pare no mereixia la resposta que ell li havia donat. Es va convertir i va anar a treballar a la vinya.
Una actitud molt diferent de l’altre fill, que primerament diu que sí, però que tot queda en paraules: no sap mantenir el seu compromís.
 És important que entenguem que allò que compta en la vida i evidentment davant Déu, no són tant les primeres reaccions, sinó la conducta que efectivament prenem.
La primera reacció que tenim quan se’ns demana una cosa, moltes vegades és una resposta instintiva, superficial, pròpia del temperament de cada u. Uns tenen tendència a dir sempre que sí. Altres, més aviat hi posen obstacles.
Però aquesta primera reacció sol ser una reacció poc lliure: no hem tingut temps de mesurar-ne totes les conseqüències. No és el meu “jo”profund qui es compromet en el “sí” o en el “no”.
En canvi, allò que fem o deixem de fer després d’haver-hi reflexionat i haver sospesat els “pros” i “contres”, això és el que mostra realment qui som.
El que compta en la vida, i davant Déu, no són tant les paraules, sinó els fets. Allò que em defineix no és tant el meu parlar, sinó el meu obrar.
Allò que importa no és dir-se cristià, sinó ser-ho. El que compta no són les paraules cristianes, sinó els fets cristians. I, de vegades, hem de reconèixer que no hi ha massa coincidència entre el que dic i el que faig.

Per això hem d’agrair al Senyor que tingui tanta paciència amb nosaltres: que sàpiga esperar, quan en un primer moment el refusem.
És un signe de la seva bondat, de la gran estimació que ens té. Estimar és creure en l’altre. El Senyor creu encara en la nostra capacitat de conversió. Esforcem-nos per no decebre’l.
I sapiguem imitar-lo: tinguem paciència amb els altres. La tinc?
Reflexionem-hi.    (Lluís Armengol i Bernils sj)

Col·laboració Catequista: MARIBEL PARET

 

Homilia del Diumenge XXV TO (A). Predicada per Mn. Miquel Ramon Fuentes. El 18.9.2011

 No sé si alguna vegada heu vist algun d’aquells dibuixos que, segons com t’el mires, semblen una figura o bé una altra.
I ha aquell típic d’un ànec amb un bec molt llarg que, des d’un altre punt de vista sembla un conill, sempre i quan prenem el bec de l’ànec per les orelles del conill.
Doncs bé, avui la paràbola de l’Evangeli té també dos punts de vista. En general s’ha de dir que la Paraula de Déu té molts punts de vista, doncs cada cristià pot treure’n un ensenyament per a la seva vida personal.  
Des d’un primer angle podem veure la paràbola com un relat provocador que ens mostra la generositat de Déu. De fet, l’actitud del propietari de la vinya va en contra de tota lògica empresarial. Des del punt de vista econòmic, un treballador només pot cobrar pel treball realitzat, i seria una injustícia rebre el mateix sou que una altra persona que ha treballat menys hores que nosaltres. Les paràboles tenen això, tenen un punt d’incoherència que ens sobta i ens obliga a pensar què ens està dient Jesús a traves d’aquests relats.
La paràbola d’avui ens mostra que Déu no fa les coses mogut per una mentalitat empresarial, sinó mogut per l’amor. El profeta Isaïes ens ha dit que els pensaments i els camins del Senyor no són com els nostres. Ell actua sempre estimant entranyablement l’home.  
Però hi ha una altra cosa que val la pena ressaltar d’aquesta paràbola i que tot sovint ens pot passar desapercebuda. Els treballadors que han estat a la vinya tot el dia, es queixen perquè no cobren el mateix dels de l’ultima hora. Es queixen de que s’han fatigat i han suportat el pes de la jornada. Evidentment la paràbola fa referència a la vida cristiana, al Regne de Déu. La vinya és el món i els treballadors són aquells que han trobat el Senyor i viuen seguint el seu Evangeli.
Moltes vegades tenim la sensació que treballar a la vinya del Senyor és un pes feixuc; que seguir la proposta cristiana és una cosa dura i desagraïda, com si es tractes d’un conjunt de normes que ens venen imposades sense cap altra raó que el caprici de Déu. És aleshores quan ens queixem, quan volem cobrar més que els altres, fins i tot sentim una certa enveja per aquelles persones que no creuen i viuen aparentment més feliços que nosaltres.
Però el cristianisme no és això, no és inicialment un conjunt de normes que hem de seguir per tal de guanyar-nos el cel. El cristianisme, essencialment, és una trobada amb Jesucrist ressuscitat.
I en aquesta trobada nosaltres percebem que el nostre cor exulta davant la seva Presència. La vida de Jesucrist correspon al nostre ideal de bellesa, veritat i justícia que tot home porta gravat al seu cor, de manera que ens fa dir amb Sant Pau: “per a mi, viure és Crist”.
El cristianisme només pot començar a partir d’un atractiu, de la trobada amb Jesucrist que exalta la nostra humanitat. I com a conseqüència, hi ha un seguiment que es concreta en els manaments i la moral, però sempre motivades per l’atractiu que em descobert.
Només vivint així el cristianisme evitarem veure la nostra pertinença a l’Església com un pes feixuc, com una taxa que em de pagar per guanyar-nos la vida eterna.
Ser cristià és una altra cosa; és viure amb el convenciment que l’atractiu de Jesucrist ens atira i, per tant, treballar en la seva vinya no és un pes, sinó una gràcia, perquè és l’única manera d’arribar a ser homes de debò.
El cristià, evidentment, espera la vida eterna, però precisament perquè experimenta la presència de Jesucrist, la pot començar a viure ja en aquest món.

Mn. Miquel Ramon Fuentes

Nou CD de l’Orgue de la Parròquia de Cabrera de Mar. Full Parroquial Nº 882

El passat 30 de juliol es va fer la presentació del nou CD d’orgue enregistrat a l’orgue de la nostra Parròquia. Interpretat per Guido Iotti i sota el títol: “Bach, al centre del Barroc Europeu”  l’acte va tenir lloc a Cal Conde, dins el marc de la Festa Major de Sant Feliu i va ser força concorregut.



         Podreu sentir aquesta presentació enregistrada per Ràdio Cabrera al blog de la nostra  parròquia. (de moment encara falta trobar el link)

         D’altra banda, l’emissora “Catalunya Música” ha establert un llistat de les novetats discogràfiques a nivell internacional en la qual aquest CD de Cabrera està en el segon lloc de la classificació,  al costat de prestigioses formacions musicals com l’Orquestra de Philadelphia dirigits pel gran director Riccardo Muti. (A primers de setembre va aconseguir el primer lloc del ranquing)
         Una hora abans de la presentació oficial d’aquest CD en el lloc estipulat, Guido Iotti i Carme Godall, van fer la presentació prèvia davant Mossèn Raimon, aleshores convalescent a l’Hospital, en reconeixement  per la seva tasca, ja que amb ell va arribar aquest orgue i sempre ha expressat la importància del vincle de la cultura espiritual i musical que també hi són presents en aquest disc.
         Actualment, els CDs es poden comprar a la parròquia.
         També podeu demanar informació ja sigui per mitjà del blog de la parròquia o bé a través del correu que informa de les activitats que s’hi fan al nostre orgue, a la Sra. Carme Godall: cursorgue@hotmail.com

LA PREGÀRIA DE LA RADICALITAT. Full Parroquial. Nª 882

Senyor, ens interpel·les, ens provoques, ens mous. Davant les teves paraules, no quedem indiferents. Ens fan prendre partit.
De vegades, des de la nostra petitesa, ens sembla que no podem arribar allà on tu ens demanes que arribem.
No permetis que caiguem en la temptació de justificar els nostres pecats i les nostres debilitats, argumentant-te que som febles i que <no podem fer-ho millor !
No , Senyor. Tu ens demanes que siguem els més justos, que no pequem ni de pensament. I això que ens demanes podem fer-ho ! Amb la teva ajuda, podem fer-ho !
Dóna’ns llum i força per a dur a terme això que ens demanes, Senyor !
Som febles però, si et tenim a Tu al nostre costat, podem vèncer el mal.
Seguir-te és un repte, i el podem superar agafats de la teva mà, il·luminats per la teva paraula i alimentats pel teu cos a l’Eucaristia.
Ens crides a ser perfectes, Senyor. Quina joia seria complaure’t ! Que diguem <si> quant és <si> i<no> quant és <no>.
No deixis d’estar en tot moment al nostre costat, cada dia de setmana que comencem !
Fes que en tot moment siguem dignes de tu, complidors del teu manament!
I si caiem, sabem que el teu amor misericordiós ens acollirà al vespre i, amb un somriure comprensiu, ens diràs: <Demà torna-l’hi, persevera, continua treballant per ser un fill meu dels més grans en el Regne del Cel! Confia en mi>
Gràcies, Senyor, per ser el nostre guia i la nostra fortalesa! AMÉN.


FULL PARROQUIAL Nª 882. Diumenge 18 de setembre de 2011

1.-És possible que tot escoltant aquesta paràbola molts de nosaltres hàgim tingut la mateixa reacció que aquells treballadors de la primera hora. Per què tots cobren el mateix jornal, tant si han treballat tot el dia, com si sols ho han fet durant una hora? Això no sembla just.
         Però la paràbola és un gènere literari que hem de saber interpretar. Busca transmetre un ensenyament central, que és l’únic que cal retenir. La resta, són elements literaris escollits per cridar l’atenció, per tal que el missatge central quedi més ben gravat. I no tenen cap altra funció.
Evidentment, l’evangeli no és un manual de productivitat econòmica. Si els propietaris actuessin com en la paràbola, no trobarien ningú que volgués treballar des de la primera hora, i l’empresa faria fallida. No va, per aquí el missatge de la paràbola.
Jesús, aquí, ens parla de la salvació. Vol que entenguem una cosa fonamenta que sovint oblidem: que Déu ens salva no pas perquè ens ho mereixem, sinó perquè ell és bo i generós.
         Jo no “compro” la meva salvació. No la “pago” amb els meus mèrits. La salvació és un do gratuït de Déu que no guarda cap proporció amb els meus mèrits. Cap ni una.
         Se’ns vol fer veure, sobretot, que Déu no es mou per criteris d’estricta justícia, sinó que es mou per
amor, per pura bondat. Tots rebem molt més del que mereixem. En som conscients?.
         2- Ens diu la paràbola que cinc vegades, des de la primera hora del matí fins que es va pondre el sol, aquell propietari va sortir a buscar gent per treballar a la seva vinya.
         És a dir, Déu crida constantment els homes i dones a col·laborar amb ell, per fer que el món sigui millor, més d’acord amb el seu projecte.
         Uns se senten cridats a fer-ho des de petits, perquè els pares són creients i a través d’ells senten la crida de Déu molt aviat. D’altres se senten cridats més endavant, quan són joves: potser pel testimoni d’un educador o d’un company que els ha fet impacte.
         I també n’hi ha que no se senten cridats fins que ja han recorregut una bona part de la seva vida: tal vegada una experiència que han viscut els ha sacsejat fortament i els ha fet obrir els ulls.
         Cada persona té una història personal única, diferent de la dels altres. Cada vida és un misteri que sols Déu coneix. I, precisament perquè ens estima, intervé en el moment oportú per cridar-nos a col·laborar amb ell.
         El perquè crida uns a la primera hora, des de petits, i altres quan ja són persones fetes, no el sabem: és un misteri que a nosaltres se’ns escapa.
         És allò que ens ha dit la primera lectura: « Els meus camins i els meus pensaments estan per damunt dels vostres, tant com la distància del cel a la terra ». Són incomprensibles per a nosaltres.
         Però encara que això és veritat, d’una cosa sí que en podem estar ben segurs: que Déu sempre busca el nostre bé perquè ens estima. Per això, a tots ens dóna la mateixa paga: la salvació. Una paga d’un valor immens que cap de nosaltres pot merèixer. Li ho sabem agrair?

         3- I per acabar, no oblidem allò que dèiem: que el Senyor convida a tothom, també a nosaltres, a treballar a la seva vinya: és la condició per a rebre el “jornal”, el regal de Déu.
         Però fixem-nos que treballar a la vinya del Senyor no és fer qualsevol feina, sinó fer un esforç sincer perquè al nostre entorn les coses vagin millor, més d’acord amb el projecte de Déu, d’un Déu que és Amor.
         Voldrà dir, per exemple, ser factors d’unió, sabent comprendre i respectar tothom. Voldrà dir donar la mà a aquell que es troba sol i necessitat o indefens. O també, treballar en la vinya del Senyor voldrà dir sembrar esperança al nostre entorn. 
         En un món com el nostre fan falta persones que creguin fermament que el Bé és més fort que el Mal, que l’amor és la força més poderosa que existeix. Fan falta persones que s’ho creguin i que visquin d’acord.
         Continuem ara la nostra eucaristia, que és una trobada amb el Senyor que potser ens pregunta, com en la paràbola: “Què feu tot el dia desvagats?”.
         Donem-li la nostra resposta. I no oblidem que estar “desvagats” no significa no fer res, sinó deixar de fer coses que facin créixer el regne de Déu, és a dir, la bondat, la pau, la comprensió, la unió, l’esperança.
         Quins fruits està donant la meva vida?
         Reflexionem-hi.
Lluís Armengol i Bernils sj

dimarts, 13 de setembre del 2011

DESPATX PARROQUIAL

Tots els Dijous laborables de 18h. a 19h. de la tarda. La Sra. Carme Palles, gestiona l’agenda.
Tel. de la Parròquia: 93 759 0099.

HORARI MISSES, Setembre 2011

L’horari de les misses i fins a nou avís, amb la col·laboració del Mossèn Miquel Ramon, quedarà de la següent manera:

Dies laborables: 
 Resar el Rosari, a Sant Feliu, a les 19,15h.
(de moment i sense motiu aparent se sospen)
Dissabtes:
*Pla de l’Avellà
NO HI HA MISSA, de moment;
(Mirarem de trobar-hi solució)

*Sant Feliu a les 20h.

Diumenges:
*Sant Feliu a les 9,30h.

*Santa Helena a les 11h.

Diumenge 11 de Setembre de 2011 a Cabrera de Mar


Per escoltar tot l'acte desde Radio Cabrera de Mar:
http://www.audiovisualcabrera.net/index.php?apartat=2&id=232
(clicar sobre de: Acte Institucional - 11 SETEMBRE 2001 - 11 09 11 )

Part extreta del Blog de Albert Calls
http://albertcalls.blogspot.com/2011_09_01_archive.html
.../... 
De la Jornada d'avui destaquen un discurs sòlid, amb missatge, de l'alcalde de Cabrera de Mar, Jordi Mir, a l'alçada del moment; la lectura del manifest del Correllengua a càrrec de Pere Rodríguez i la interpretació del Cor Parroquial de Cabrera de Mar, que sota la direcció de Carme Godall, una persona que s'estima la música i la cultura per damunt de tot, va prenent consistència i evoluciona, any rere any. Godall és, sens dubte, un valor a tenir en compte en la cultura del nostre poble, una inversió de present i futur que espero que els polítics sàpiguen apreciar en la seva justa mesura.

Un dels esments de Albert Calls, en el seu escrit sobre la Diada d'aquest any, es sobre el nostre estimat Mossèn i diu el següent:

El primer esment es per Mossèn Raimon Canalias, que després d'una situació personal mèdica molt complicada, ha adreçat unes paraules a la gent que ens hi havíem reunit i ens ha recordat el seu compromís amb Catalunya, una marca inesborrable de la seva trajectòria personal. 

* Les paraules adreçades per Mossèn Raimon, ressaltades en negreta, son extretes duna part del poema del Canonge de Vic: Jaume Collell i Balcells, que fragmentàriament oferim:

Mes, no esmentem fets innobles
ni parlem ja de greus torts,
gemegà es propi de pobles
decadents o casi morts.
"No captem el dret de viure
dret que no es compra ni es ven;
poble que mereix ser lliure,
si no li donen, s'ho pren".
Front altiu i parla franca
i amb lo cor esperançat,
conquistarem lo que ens manca
guardant bé el que ens ha quedat.
Germans! nostre crit retrunya
ben alt, i a la llum del sol:
Visca lliure Catalunya
dintre el reialme espanyol!

(Familia Boadas Urgellés)

Avui, 11 de Setembre del 2011, també recordem i celebrem el verdader privilegi d’haver pogut compartir, amb en Ramon, un tram de les nostres vides.  Gràcies Senyor!


Reprodueixo un text del nostre ben volgut amic, Jaume Borras, que va escriure el maig del 2005, sobre ell:

"Ramon,
Veig les guspires de l’emoció i l’alegria en els teus ulls. T’observo mirant-me per damunt de la muntura de les olleres lleugerament caigudes a sobre del nas. Els moviments compassats del cap provocats pel riure contingut, silenciós i discret. El rostre ruboritzat i el somriure de felicitat dibuixant-se a sota del bigoti. Era el teu particular sentit del humor. Aquell tant teu, i que tant ens agradava; el somriure del minyó entremaliat que en realitat portaves a dins. Home de temperament tranquil, pausat i discret, però segur i senyor.
Per sobre de tot, de tu Ramon, ens perviu el record d’una amistat intensa que ens omple i continuarà omplint el cor mentre visquem. celebrem avui el verdader privilegi d’haver pogut compartir amb tu un tram de les nostres vides.
Et recordem amic.   Jaume Borras"
Ramon Boadas i Masriera
11 Maig 1956
11 Setembre 2003