Quina reacció ha desvetllat en mi la lectura d'aquest evangeli? Què he sentit mentre l'escoltava? Cadascú s'ho sap. Perquè sempre que acabem una etapa de la nostra vida, és bo de parar-se i fer una reflexió per analitzar si ha estat positiva, si hem donat un pas endavant en la nostra maduresa humana i cristiana.
Val la pena fer-ho, ja que enmig dels tràfecs a què ens sotmet la societat actual, quan ens adonem, ja se'ns ha escapat bona part de la nostra vida. I la vida, no ho oblidem, només és viu una sola vegada.
L'evangeli que hem escoltat deixa una cosa ben clara: allò que salva, el camí que porta a la casa del Pare, és l'amor als germans.
I, al contrari, allò que porta a un camí sense sortida, és haver-se tancat egoistament en sí mateix. L'egoista no té lloc al costat del Senyor. Per això ell diu: "Lluny de mi..."
Aquesta sí que és l'autèntica tristesa i soledat.
Durant aquest any litúrgic, si n'hem fet de coses...! I al llarg de la nostra vida, també n'hem fet moltes, de tota mena i de tots colors. D'algunes n'estem satisfets. D'altres, potser no tant. Per què? Amb quin criteri les mesurem?
A la llum de l'evangeli d'avui hauríem de tenir ben clar que tot allò que fem per egoisme, és negatiu, portador d'infelicitat, per més avantatges que penséssim que ens hagi pogut proporcionar. I que tot allò que fem perquè estimem, és positiu i té valor d'eternitat.
Hi ha persones que s'entristeixen perquè pensen que tenen poques qualitats. Però l'evangeli d'avui ens fa veure que el valor d'una persona no depèn de si té moltes qualitats o de si aconsegueix molts èxits. La mesura no és aquesta.
El valor d'una persona, només depèn d'una cosa: de la capacitat d'estimar. Aquesta és la mesura. L'únic fracàs autèntic, és anar-se'n d'aquest món sense haver estrenat el cor.
Per això, si ens hi fixem, en la paràbola que explica Jesús, la línia divisòria entre beneïts i maleïts, no passa entre els creients i els no creients. Passa entre els qui estimen, ajudant els altres, i aquells que no ho fan.
I una darrera qüestió. Cal reconèixer que aquest Jesús Rei de Tot el Món, la festa del qual celebrem avui, és un Rei sorprenent. Perquè, d'una banda, s'asseu al tron i jutja. Però, de l'altra, s'identifica amb els germans més petits: "Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests germans meus, per petit que fos, m'ho fèieu a mi".
On vaig a estimar i servir el Senyor? Potser nosaltres l'anem a buscar a les altures, i ell es troba en la petitesa, en la persona necessitada i abandonada de tothom, ens els petits gestos d'estimació de cada dia.
I fixem-nos en aquella pregunta tan significativa que fan els justos de la paràbola: "Senyor, quan us varem veure afamat i us varem donar menjar, o que passàveu set, i us varem donar de beure...?". Això vol dir que aquesta presència del Senyor en els petits, no era patent. No es tractava de persones que es veiés que eren bones, que reflectissin el rostre de Jesús. De cap manera.
Ni els justos se'n van adonar que el Senyor hi fos. Però ell hi era de veritat. I per això, a tots aquells que se'n van compadir, ara el Senyor els ho recompensa.
Parlem, a l'eucaristia d'avui, de totes aquestes coses amb el Senyor. I fem-ho amb confiança, sense por. Perquè, tal com ens ha recordat el profeta Ezequiel, el Senyor és aquell que busca l'ovella perduda, que fa tornar la que s'havia allunyat, que embena la que s'havia fet mal i que posa bona la malalta.
Demanem-li humilment perdó i segur que serem escoltats.
Ezequiel 34, 11-12. 15-17
Primera Corintis 15, 20-26.28
Mateu 25, 31-46
Col·laboració Catequista
