“Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres”
Tant la primera lectura com l’evangeli ens indiquen tots dos un mateix camí: acceptar i m’atreveixo a dir alegrar-nos d’aquells que tot i no ser dels “nostres” parlin i vagin en la nostra direcció. En tot lloc però sobretot en l’Església hem de trobar els punts d’unió enfortir-los cadascú des de la seva personalitat pròpia per tal de fer més forta la nostra tasca caritativa i evangelitzadora.
Molts exemples d’aquesta bona manera de treballar es veuen en accions missioneres on les comunitats cristianes col·laboren amb comunitats d’altres religions per a millorar la vida de la gent del voltant. O per que no dir l’excel·lent tasca que du a terme Càritas amb els serveis socials i altres entitats de molts dels nostres pobles per ajudar als més afectats per aquesta crisi de forma més eficient. Però desgraciadament tenim molts contraexemples com les disputes entre diferents confessions dintre del cristianisme on encara falta molta tasca ecumènica, o recels entre diferents moviments cristians dins el si del catolicisme i tants altres disputes i lluites d’interessos dins l’Església.
“Tothom qui us doni un vas d’aigua pel meu nom,... no quedarà sense recompensa.”
També ens diu Jesús, que tothom qui doni un vas d’aigua en nom seu, no quedarà sense recompensa. Un petit gest com un vas d’aigua fet amb Amor, fet per ajudar té gran valor per a Jesús mentre que tot allò fet amb malícia és durament rebutjat per Jesús amb expressions molt dures.
“Ara us parlo a vosaltres, els qui sou rics. Ploreu desconsoladament per les desgràcies que us cauran al damunt.”
A Sant Jaume en la segona lectura també s’escandalitza i rebutja durament d’insensibilitat vers les necessitats dels pobre.
Paraules dures que em fan reflexionar quina és realment el meu grau
d’implicació vers els demés, si cuido els petits detalls vers els altres, si intento tractar els demés amb amor. Em venen al cap les paraules del centurió romà que sàviament repetim a missa “Senyor no sóc digne d’entrar a casa vostra”, però tot i això Ell ens espera i se’ns torna a donar perquè pot a poc anem millorant.
“Tant de bo que tot el poble del Senyor tingués el do de profecia”
Molt sovint prego i seguiré fent-ho perquè el Senyor envií el seu Esperit Sant al meu cor i a la nostra parròquia. Tant de bo com diu Moisès tot el poble tingués el do de l’Esperit.
Col·laboració catequista: Josep Joan
Horaris de les misses de la Parròquia de Cabrera de Mar.
Dissabte
Al Plà de l’Avellà a 2/4 de 7 de la tarda.
A Sant Feliu a les 8 de la tarda.
Diumenge
A Sant Feliu a 2/4 de 10 del matí.
A Santa Helena a les 11 del matí.
La col.lecta de diumenge passat va ser de 254,8€, aquí hi falta el que es va recollir a les misses de Santa Helena.
**********************************************************
Fa uns dies he llegit un llibre del meu gran amic Mn. Joan Carrera, bisbe auxiliar de Barcelona, i he extret del seu llibre “Ara mateix vint-i-cinc anys a Catalunya Cristiana”una sèrie d’escrits que he cregut estan de molta actualitat.
Són quatre remarques sobre evangelització que anirem transcrivint en aquest full en els propers quatre diumenges. El primer serà “Evangelitzar no és substituir”.
Mn. Raimon Canalias
EVANGELITZAR NO ÉS SUBSTITUIR
Més d’una vegada m’he trobat, visitant parròquies de pobles petits, amb una anomalia que l’habitud ja fa que sembli normal: a les celebracions no hi manquen lectors, ni a la catequesi catequistes, ni a les celebracions més festives cantaires... però gairebé tots són de fora. De vegades també són de fora del possible la majoria dels qui van a missa. Ho he vist aquí i lluny d’aquí: molts que viuen a ciutats grans cobreixen aquets serveis als seus llocs d’estiueig o de cap de setmana. No és que em sàpiga greu la presència d’aquests: el que fa mal és l’absència dels altres, els residents de cada dia. En els casos més extrems arribes a descobrir, a partir d’aquesta realitat aparentment insignificant, una mancança greu d’evangelització o, almenys, de catequització d’alguns nuclis de població significatius.
Allò més greu és que aquesta mancança fàcilment passa desapercebuda perquè els absents han estat substituïts. Si no estem prou atents a la realitat o ens acontentem excessivament amb els aparences, els mateixos pastors podem confondre l’evangelització d’un poble –“aneu, doncs, a tots els pobles...” (Mt 28, 19)- amb la seva substitució.
Això resulta més fàcil de veure des d’una perspectiva geogràfica, també s’esdevé, a la ciutat, des d’un punt de vista sociològic. La gran preocupació de la pastoral obrera, per exemple, ha estat sempre la incorporació a la vida cristiana no només dels treballadors com a individus, sinó, especialment, d’aquells que responen al seu medi, a la seva cultura, i poden, per tant introduir-hi i encarnar-hi la Bona Nova de Jesús. Els canvis socials han diversificat les classes, però qui no vol enganyar-se continua perceben amb dolor absències que la presència d’altres no compensa. “Encara tinc altres ovelles que no són d’aquest ramat, i també les he de guiar” (jo 10, 16).
Un altre terreny en el qual s’ha donat aquesta lamentable tendència a confondre evangelització amb substitució és el del colonialisme. Sovint la missió ad gentes ha patit els condicionaments –moltes vegades inevitables- de les forces colonitzadores que han volgut instrumentalitzar –la. Ha aparegut així esglésies de nova planta que no solsament rebien del missioner la fe, sinó també la seva expressió cultural. No és aquest el camí que assenyalava Joan Pau II quan deia: “Els missioners provinents d’altres esglésies i països han d’inserir-se en el món sociocultural d’aquells als quals són enviats. Els cal aprendre la llengua del país on treballen , conèixer les expressions més significatives d’aquella cultura, descobrir els seus valors per experiència directa” (Redemptio missio, 53).
També en els nostres països, i no només en els de missió, “amb la inculturació l’Església esdevé un signe més comprensible”, com diu el Papa (ibídem, 52). Hi ha qui confon certes aspiracions que tenen la seva raó de ser aquesta inculturació... amb els localismes de via estreta. S’equivoquen: es tracta d’evangelitzar, no de substituir.
LA PREGÀRIA DELS SERVIDORS
Senyor, aquesta comunitat cristiana reunida avui en l’Eucaristia o en la pregària et demana ajuda perquè tots siguem servidors, sense rivalitats, sense voler ser els primers.
Fes que vegem el rostre de Crist en cada persona que ens trobem, en tots aquells que s’acosten a nosaltres i sobretot en els qui ens necessiten.
Dóna’ns confiança per demanar bé, per trobar el sentit a totes les bones obres que podem fer cada dia a favor dels altres.
Omple el nostre interior i les nostres famílies amb la humilitat que fa més pacífica la convivència.
Bon Jesús, et donen gràcies per haver-nos acollit avui en aquesta celebració de fraternitat.
Ajuda’ns a acollir sense exclusions i a donar generosament, sense límits, tot saben que Tu ets qualsevol dels nostres germans.
Treu de nosaltres l’ambició de poder i de superioritat.
Comunica’ns l’amor intens que es manifesta en els gestos més senzills de cada dia. AMÉN
