Tot Sans a la Parròquia de Sant Feliu. Full Parroquial Nº 888 30.10.11

Dissabte i diumenge dies 29 i 30 d’octubre i durant tot el novembre les misses es celebraran al mateix lloc i a la mateixa hora que fins ara. La missa del dia 31, com a vigília de festa.

No podem deixar que es perdi la importància d’aquestes dates. Es tracta d’una celebració preciosa i una festa perdurable, és el record dels passats. És una festa respectada per tota la societat. Uns i altres celebrem l’acció de tants  i tants milions de persones que han col·laborat al bé dels humans.

Un cop avançada la tardor, quan cauen les fulles grogues, es crea’n en l’ànima pensaments sobre l’eternitat i el món d’ultratomba, al qual ens aproximen els dies i els anys que van passant. Així podem dir que el Vident de Patmos anticipa, en certa manera, la clausura d’aquest cicle, en el qual està simbolitzada la dura vida de l’Església militant,  traient-nos un tros de vel per on ens mostra a l’Església triomfant amb tot l’esplendor de la seva glòria.

La idea d’honrar a tots els sants en una festa comú va néixer a Orient i es remunta al segle IV. Es festejava llavors els sant màrtirs; es celebrava la festivitat el primer diumenge després de Pentecostes, data que es conserva a l’Església grega. A Síria, tenia lloc el divendres següent a la Pasqua (en el missal romà es menciona encara avui en dia, el primer divendres posterior a la Pasqua, l’estació de l’Església de Santa Maria dels Màrtirs). A Roma, el papa Bonifaci IV va baratar a l’església el Panteó que li havia entregat l’emperador Focas (aquest edifici havia estat construït per Agripa 27 anys abans de Crist, en honor a August, i dedicat a tots els deus).

Va traslladar a la nova església moltes copies de relíquies ( es diu que van carregar 28 vehicles) i la va consagrar a la Mare de Déu i a tots els màrtirs, el 13 de maig del 610 ( vegis el Martiri ologi romà, el 13 de maig; cf. Volum III, pag. 369). Com a conseqüència d’aquest aconteixement es va passar a celebrar després de la festa de tots els màrtirs el 13 de maig ( en el temps pasqual i ulteriorment a la resurrecció del Salvador). Gregori IV va traslladar la festa a l’1 d’octubre ( per la dificultat d’alimentar als molts peregrins que acudien a Roma durant la primavera.); i d’aquesta manera la festa , que va ser estesa a tots els sants, va trobar el seu lloc propi al finalitzar l’any litúrgic, essent el símbol de la consumació gloriosa del regne de Crist i del segon adveniment del  Senyor.

Aquesta celebració la farem dilluns a les 8 del vespre i dimarts a 2/4 de 10 a la Parròquia, i a les 11 a la capella de Sant Sebastià.

Intencions de les misses dels dies 31 al 6 de novembre. Full Parroquial Nº 888 30.10.11

Dissabte 5 de novembre missa per Joan Mestres a les 8 del vespre.

FULL PARROQUIAL Nº 888. Diumenge 30 d’octubre de 2011

A la nostra època hi ha una sensibilitat especial per protegir el medi am­bient. Tots ens esforcem per preservar els espais naturals: no volem que es poleixi’n  i es malversin.

Això és bo, evidentment. Però, fem-nos una pregunta: ens preocupem igualment per preservar el propi espai interior, el nuc1i central de mi mateix, allà on jo sóc realment jo?

Rebem tantes influències negatives que aquest espai íntim fàcilment pot quedar pol·luït i llavors, perd força i es falseja tota la meva vida.

Per això és tan important que l' eucaristia de cada diumenge sigui per a nosaltres com una alenada d'aire pur que ens purifiqui i ens renovi.

St. Pau ens ha recordat, a la segona lectura, que la Paraula del Senyor és una llum i una força que "treballa eficaçment en vosaltres". Treballa per purificar­nos, per renovar-nos, per salvar-nos.

Però atenció: treballa si li facilitem el camí. Perquè el Senyor mai no ens canviarà per força. Sempre respectarà la nostra llibertat.

Com ens prenem l'eucaristia de cada diumenge? Com acollim la Paraula de Déu?

A l'evangeli d'avui Jesús fa unes crítiques molt dures a aquells fariseus i mestres de la Llei. Aquestes crítiques, ho hem de reconèixer amb humilitat, també poden anar dirigides a tots nosaltres.

Però notem que no són paraules per enfonsar, sinó per purificar i renovar el nostre cor, perquè Jesús no ve a destruir, sinó a salvar.

"No feu com ells perquè diuen i no fan". És la primera crítica que fa Jesús. És una invitació a revisar la sinceritat de la nostra vida. Nosaltres som molt bons "di­ssertadors": en sabem molt, de parlar. Però, de vegades, som molt poc coherents.

Però notem que no són paraules per enfonsar, sinó per purificar i renovar el nostre cor, perquè Jesús no ve a destruir, sinó a salvar.

"No feu com ells perquè diuen i no fan". És la primera crítica que fa Jesús. És una invitació a revisar la sinceritat de la nostra vida. Nosaltres som molt bons "disertadors": en sabem molt, de parlar. Però, de vegades, som molt poc coherents.

Sens dubte que tenim bons desigs i quan parlem dels nostres ideals, ho diem amb sinceritat. Però potser, en la pràctica, la nostra vida no respon sempre a allò que prediquem i defensem. I davant del Senyor, el que compta no és tant el que diem, sinó la realitat que vivim.

Hi ha coherència en la meva vida? Recordem que Jesús rebutja tota mena d' hipocresia.

3."Preparen farcells pesadíssims i els carreguen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure'ls amb el dit".

És la segona crítica que fa Jesús i que ha de servir-nos també com a punt de reflexió. Aquells homes tenen una doble mesura i s'aprofiten dels altres.

Nosaltres no vivim pas sols i aïllats, sinó rodejats d'altres persones. I no pot haver-hi bona convivència sense un repartiment equitatiu de les càrregues i els beneficis, dels drets i els deures.

Sóc dels qui s' aprofiten dels altres o dels qui els ajuden a portar la seva càrrega?

La vida de cada persona es pot orientar de dues maneres totalment oposades: o tenint esperit de "paràsit", és a dir, donant menys del que es rep, aprofitant-se dels altres; o tenint l'esperit que ens demana Jesús a l'evangeli: "El més impor­tant de vosaltres, ha de ser servidor vostre".

L'actitud fonamental d'un creient ha de ser la de servei: un cor obert per comprendre i estimar, i unes mans disponibles per ajudar.

I això val per a tots: encara que siguem grans, o estiguem malalts. Com a mínim, podem somriure per fer la convivència més amable i podem també pregar per aquells que disposen de menys temps.

Tots podem aportar alguna cosa. Tinc actitud de servei o de "paràsit"?

4.Finalment, Jesús fa una tercera crítica: "En tot obren per fer-se veure de la gent". No sempre, potser, actuem amb una intenció recta, és a dir, per com­plaure el Senyor, per ajudar desinteressadament els altres.

De vegades, aparentem allò que no som: per vanitat, per por, per treure'n un benefici ... pel que sigui.

Però llavors la nostra vida és aparença. i si no construïm la nostra vida sobre la veritat del que som, ens pot passar allò de la casa construïda sobre la sorra: que, a la primera ventada forta, a la primera crisi, se'n vagi a terra perquè no tenia un fonament sòlid.

Confiem en Jesús, l'únic Mestre. Fonamentem la nostra vida en la veritat de Jesús i siguem senzills i humils, com hem dit al salm.

Però també fermament convençuts que cadascun de nosaltres té un valor im­mens, que ha merescut que Déu es fes home i el salvés.

Reflexionem-hi.

Lluís Armengol i Bernils, Jr.



Mn. Miquel Ramon. Homilia del Dium. XXXI / A. - D.30.10.11

A l’inici d’un nou curs de l’Escola Parroquial de Sant Feliu ens apleguem a l’Església per posar en mans de Déu la nostra tasca educativa. Cada dia constatem la urgència de tenir una educació de qualitat, portada a terme per professors amb vocació que ajudin als alumnes a descobrir la passió per l’estudi i a fer del coneixement l’aventura més important per a les seves vides. Educar significa introduir la persona a la realitat segons tots els seus factors. El Sant Pare ho ha recordat a Madrid en el seu discurs als professors universitaris. No és suficient una educació que es redueixi a donar uns coneixements pràctics i prou. Cal que l’educació sigui integral, que potenciï totes les dimensions de la persona: intel·lectual, pràctica, afectiva, social i religiosa.

Les tres lectures d’aquest diumenge ens mostren que Déu ha anat educant el poble d’Israel. El llibre de l’Èxode ens fa un recull de normes de comportament per tal de gestionar la vida econòmica i social: no maltractis els immigrants, no exigeixis més interessos dels deguts, cuida de l’orfe i de la viuda, etc. Aquest és un primer nivell educatiu, en el qual hi ha un coneixement tècnic de certes normes de comportament, un coneixement pràctic que permet gestionar les tasques de la vida quotidiana i relacionar-se formalment amb les persones.

A la segona lectura, Sant Pau introdueix un factor més en la qüestió educativa. L’Apòstol elogia als cristians de Tessalònica perquè han abandonat els ídols i s’han convertit a Déu. Aquesta afirmació ens dóna una dada importantíssima per saber què és l’home i, per tant, com l’hem d’educar. L’home no en té prou de manipular la realitat, no en té prou d’un coneixement tècnic de les coses, sinó que necessita saber quin és el sentit de la vida, perquè ha nascut, com pot ser feliç, si la mort te l’ultima paraula. Pau se n’adona que l’home necessita una resposta a la pregunta del seu cor, una resposta al sentit de la vida, al perquè de tot plegat. El nostre cor està dotat d’un dinamisme que l’impulsa a cercar la resposta a les preguntes fonamentals de la vida.

 Si no troba aquesta resposta, farà que qualsevol cosa sigui dipositaria d’aquest sentit que cerca: droga, treball, sexe,.... Erigeix una part de la realitat en ídol i projecta en ell el seu desig de sentit. Però l’home mai es conformarà amb les coses que decauen i desapareixen; l’home cerca l’eternitat, l’infinit, l’amor veritable, la justícia autèntica, la bellesa que mai es marceix. Si l’educació no ajuda al jove a posar-se en disposició per tal que la seva raó s’eixampli i pugui descobrir aquest sentit de la vida, no podrem educar homes de debò; doncs allò que caracteritza més l’home és aquest desig de felicitat que, per altra part, ell mateix no es pot donar.

Jesús ens ha revelat que Déu és aquest tot al qual el nostre cor aspira, perquè porta a plenitud totes les dimensions de l’ésser humà: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. I estima els altres com a tu mateix”. Només Jesucrist, el Fill de Déu, concentra en la seva persona tota la dolcesa de l’univers, com deia Sant Bernat. La humanitat de Jesucrist ens ha sortit a l’encontre per mostrar-nos que aquest desig del nostre cor no és una il·lusió, no és una cosa que ens inventem nosaltres, sinó que és el signe més clar de que l’home ha estat creat per a Déu, l’únic que pot omplir veritablement de felicitat el seu cor.

El lema d’aquest any és: “El camí seguit fidelment ens ajuda a trobar la llibertat". Un camí seguit fidelment no pot deixar de banda aquestes qüestions tant importants en l’educació dels nostre joves. Tenen dret a saber que ells han estat estimats per Déu des de tota l’eternitat; i que només en Jesucrist trobaran el compliment de les promeses que desitgen; només en Ell podran gaudir de la llibertat dels fills de Déu.

50 anys d’escola parroquial mostren que el camí ha estat seguit amb fidelitat. Per això la Missa d’avui és també per a nosaltres ocasió per a donar gràcies a Déu per aquests 50 anys i per la persona de Mn. Raimon Canalias, el seu fundador, doncs la seva fidelitat a la passió educativa que sempre ha caracteritzat l’Església és quelcom que no podem oblidar ni deixar d’agrair.

CONCERT D'ORGUE : DIUMENGE 8 DE DESEMBRE A LES 12:00H. ESGLÉSIA PARROQUIAL DE CABRERA DE MAR

XXI CICLE D'ORGUE A CABRERA DE MAR
 
DATA: DIUMENGE 30.12.2011
HORA: 12.00H.

LLOC:ESGLÉSIA PARROQUIAL DE CABRERA DE MAR
INTÈRPRET: GUIDO IOTTI, ORGUE
OBRES: "LA MISSA PER A LES PARRÒQUIES" F.COUPERIN I PRELUDI I FUGA EN RE MAJOR DE J.S.BACH

Informem que el CD enregistrat a l'orgue de Cabrera de Mar, a càrrec de Guido Iotti, va quedar en PRIMER LLOC de la classificació setmanal realitzada per CATALUNYA MÚSICA el setembre de 2011 passat.

Com ens afecta tenir un malalt a casa?

  

 La presència d'un malalt a casa, sobretot si és crònic, afecta tota la família perquè trastorna el seu ritme de vida: treu llibertat, cal canviar horaris, modificar costums, suprimir certes diversions...I això es molt dur.

En aquestes situacions és inestimable l’ajut de persones amigues que faci possible el descans i alleugeri la fatiga acumulada. Això s’agraeix molt.

Però és també una oportunitat de creixament i maduració de la nostra fe i de la nostra capacitat d’estimar. És el moment d’adonar-nos del nostre privilegi: és Crist mateix, identificat amb el malalt, qui ve a conviure amb nosaltres. I quan Ell entra en una casa mai hi va de buit, sinó acompanyat dels seus dons: un augment de fe, de generositat, de fortalesa, de serenor...

   L’hem de saber acollir, com van fer Marta i Maria, servint-lo i escoltant-lo. La persona malalta necessita alleujar els seus sofriments i asserenar el seu esperit perquè se sent dèbil, insegura, inútil i està preocupada pel seu futur i pel de la família o, potser, per la mort...

Requereix tracte amable, companyia, molta comprensió amb els seus petits “egoismes”, sentir reforçada la seva fe i esperança...

Però, sobretot, anhela petits gestos d’estimació que li demostrin que, no sols te un lloc a l’habitació, sinó també en el nostre cor.  I, si es tracta dels pares, és l’ocasió per retornar-los el bé que ens han fet i la paciència que van tenir amb nosaltres.

També cal “escoltar” al malalt, perquè a través seu, Crist ens parla. Sovint, la persona malalta ens dona un exemple de conformitat, de fortalesa, de confiança i de fidelitat que ens alliçona.

O, almenys des de la seva impotència, ens està dient que som éssers fràgils, però de tanta dignitat que hem merescut que el Fill de Déu doni la vida per assegurar-nos una eternitat feliç. Quin misteri d’esperança!

Tenir un malalt a casa suposa sacrificis, certament, però és una font de guanys espirituals. Si sabem obrar com a “bons samaritans”, en arribar al terme de la nostra vida sentirem les paraules del Senyor que ens diu agraït  

“Veniu beneïts del meu Pare... perquè... estava malalt i em vau visitar” (Mt 25, 34-35).

Quina joia la nostra, llavors!

Lluís Armengol i Bernils, s.j.

“Viure a fons” ed. Claret.

La recerca i el montatge de les imatges realtzat per:  Montserrat Urgellés 

XXI Cicle d’Orgue: Concert de Guido IOTTI dedicat a la Parròquia.

El DIJOUS 8 DE DESEMBRE a les 12:00h., Guido IOTTI farà el segon concert d’aquesta temporada en el què sentirem un tema amb una referència especial : “La Missa per a les Parròquies” del compositor barroc francès F.Couperin.

En Guido Iotti tocarà totes les seccions que formen part de l’ordinari de la Missa: Kirye, Gloria, Ofertori, Sanctus, Agnus Dei i Comiat, i abans d’arribar a la part corresponent a l’Ofertori, hi haurà una invitació a la reflexió que el farà el senyor Rector,  Mossèn Raimon ja que correspondria a la part de l’Homilia que conforma  tota Missa Dominical.

Hi haurà pantalla gegant per a veure tots els detalls del concert i CDs enregistrats amb l’orgue de la nostra Parròquia de Cabrera que, il·lustrat amb imatges pròpies, estarà a disposició de qui en vulgui comprar algun exemplar.