El Gos de Cabrera de Mar... escrit per la Carla una Cristiana que va fer la Primera comunió l'any passat i segueix amb la catequesis

Hi havia una vegada un poble que es deia Cabrera de Mar. Hi havia un gos que es deia Sami que estaba molt malalt.
També hi havia una nena que es deia Marta, un nen que es deia Pol i la mare que es deia Maria, es van preocupar molt perquè era el seu gos. La Marta que tenia onze anys va viure tota la seva vida amb ell perque el Sami en tenia catorze i s'estimaven moltissim tots quatre. El Sami s'estava apunt de murir, quant li venia de gust menjava... de vegades no volia anar a fer la volta per passejar i sempre estaba estirat en el seu matalàs.

La Maria va anar a parlar mb el veterinari que es diu Francesc. El veterinari li va dir a la Maria que tenia cáncer i una malaltia en el cor, que si algún dia d'aquets es moris moriría sense patir i tranquil.
Vam anar cap a casa i vam decidir anar a la protectora d'animals de Mataró. Com que tenen el Dito apadrinat poden anar a passejar-lo cada dia que vulguin. La Maria s'està pensant si adoptar el Dito però si l'adopten será quant es mori el Sami.
Vam tornar cap a casa i van anar a comprar al hostal perquè no tenien menjar i la Marta va comprar llibrets i ossos per fer el caldo de la sopa i aquest menjar estaba molt bo!! Aquell mateix dia ho van menjar tot, i a tots els va agradar molt la sopa i els llibrets. Al cap de vint diez van tornar al veterinari perquè li fes la revisió en el Sami per veure si estaba millor o no. El veterinari els hi va dir que había millorat però de qui pocs diez faria una baixada fins que es moris. Varen tornar cap a casa i van dir que havien gaudit del Sami de lo poc que li quedaba de vida.

Van tornar anar al veterinari perquè el Sami estaba molt malament i es va aprimar setze quilos. Els hi va dir que necessitaba molta compañía aixi no es moriría tant ràpid, que si te molta i molta compañía no es morirà!!!
La Maria, la Marta i en Pol es van posar molts contents perquè ja sabien una cosa perquè no es moris el Sami. Van pensar que si tenia molta i molta compañía no es mor. Donç que vingui bastant-te gent a casa a la Terrassa i que animin el Sami dient-li coses maques i així no es mor.
Vam cridar a gent que ens conexia perquè vingués a casa, algunes van poder venir i algunes no. Però la Maria els hi deia que no pasava res si no venien que ja havia molta gent que venia. En el Sami li vam donar amor, tendresa, molta amistad...

Al final no es va morir i va durar tota la vida amb ells i també va vindre el Dito a casa perquè ja sabem que mai es moriría el Sami. A cap d'uns anys van descubrir lo mateix amb les persones, que si tens molta compañía no et moriras mai de la vida. Aixi quasi ningú es mor i tot-hom esta molt i molt content amb la seva familia.

Escrit, durant el curs escolar 2012-13, per la Carla a l'Escola Sant Feliu de Cabrera de Mar.