L’Evangeli d’avui conclou el discurs del pa de vida que hem estat llegint durant els cinc darrers diumenges. Aquest episodi, recollit al capítol sis de Sant Joan, comença amb la multiplicació dels pans i els peixos, amb què Jesús va donar de menjar a cinc mil homes. Tot seguit el volen fer rei, i Ell els recrimina que el segueixen només perquè els ha donat de menjar. Aleshores Jesús comença a explicar què és el que significa aquesta multiplicació del pa. El pa material amb què ens alimentem, ens sacia momentàniament, però després tornem a tenir fam. El Senyor els diu que aquest pa és signe d’un pa que sacia de debò la fam i set d’infinit de l’home: el seu Cos i la seva Sang.
Crist educa a la gent dient-los que el pa material es signe del veritable aliment que necessita l’home, que no és altre que la mateixa vida del Senyor. Pensem quantes vegades nosaltres hem fet experiència d’això. Quantes vegades hem pensat que una cosa, una persona, una relació... ens donarien la felicitat que busquem i, al final, no ha estat així. El nostre cor desitja coses grans, i ni que posseíssim l’univers sencer, no en tindríem prou. El que el cor de l’home necessita és la presència constant de Jesucrist; doncs Ell ha fet el nostre cor i sap què és el que necessitem. El necessitem a Ell.
La lectura del llibre de Josuè ens posa d’una manera molt clara l’alternativa. Hem de decidir a quins déus volem adorar. Israel va abandonar Déu, com tantes vegades succeeix al llarg de la seva història, i es posà a adorar déus estrangers. Josuè reuneix el poble i els diu que cal escollir: o seguim el Déu que ens ha alliberat d’Egipte, o bé els déus dels pobles estrangers. Nosaltres també hem de decidir: o seguim allò que ens dóna una felicitat efímera i caduca, o seguim Jesucrist, l’únic que pot saciar el nostre cor; no hi ha terme mig.
Els deixebles diuen també al Senyor que el seu llenguatge és dur; i molts marxen. Només es queden alguns, Pere entre ells. Espantats, ells tampoc han entès què volia dir amb això de que havien de menjar la seva carn i veure la seva carn. Jesús no rebaixa els seu discurs, no intenta posar pau i retenir-los al seu costat costi el que costi. Els mira tranquil·lament i els diu: “Vosaltres també em voleu deixar?”. Quina llibertat la de Jesús! Pere pren la paraula i diu: “Senyor, a qui aniríem? Només vos teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu”. Qui ha trobat veritablement Jesucrist sap que ja no pot trobar la felicitat en cap altre lloc.
Amb Jesucrist, tota la realitat, no només el pa, es transforma en signe de la seva presència. Sant Pau ho recorda als cristians d’Èfes quan els diu que el matrimoni entre l’home i la dona és signe de la relació de Crist amb l’Església. L’home i la dóna són éssers limitats, fràgils i pecadors. Pretendre que l’altre pugui satisfer el nostre desig de felicitat és una bogeria. Ara bé, si l’altre és signe d’un amor més gran, de l’amor que Crist té a la seva Església, aleshores tot canvia i la relació es situa en un horitzó més gran. Quan el marit mira a la muller, o viceversa, ja no pesarà la seva limitació, el seu pecat; sinó que esdevindrà signe de l’amor de Jesucrist, que es fa present en el matrimoni a traves de la carn de l’altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada