FULL PARROQUIAL Nª 881, Diumenge 11 de setembre de 2011,

PERDONA ELS ALTRES  SETANTA VEGADES SET

            L'acte de perdonar no sempre recau en una situació de la mateixa manera. Al meu entendre, hi ha dos tipus de perdó. El que li dóna quan un està amb el cor fred i tranquil, llavors aquí perdono un dany que m'han fet.

            I l'altre perdó, el que requereix més valor, és el que es dóna quan un està molt ferit, perquè l'ofensa és recent, i en aquest moment el cor només és ple de rancor i venjança.

La rancúnia, la ira, la venjança i l’odi son camins de mort. Aventurar-se per aquets camins és privar-se de la misericòrdia i del perdó que Déu dóna a qui posa en pràctica el manament de l’amor al pròxim.

            Cal reconèixer que la convivència, encara que sigui de persones que s’estimen, sempre comporta friccions: pot causar ferides i també ofenses.

            I una cosa curiosa: tots acostumem a estar convençuts que els que ens ofenen, els que ens volen mal i ens fereixen, sempre son “els altres”.  La llàstima és que per “els altres” és a l’inrevés: per a ells, jo sóc “un” d’aquets  “altres” que sempre ofenen i fan mal. Qui te raó?

           I encara una altre cosa a tenir en compte: de vegades, axó que considerem ofenses dels altres, pròpiament no són ofenses, sinó imaginacions nostres, fruit de les pròpies suspicàcies i incomprensions.

Però, en algun cas, cal reconèixer que els altres, més o menys conscientment, sí que ens poden fer mal de veritat.

            Quina és llavors la meva reacció? Sé perdonar? Quantes vegades ho faig?

            El perdo és una gran font de llibertat encara que hem d’admetre que perdonar ens costa. La tendència natural és que quedem ressentits amb aquells que ens han ofès. Tots coneixem persones que no es parlen: veïns, companys de feina, i fins i tot membres d’una mateixa família o comunitat.

            Això es molt trist, perquè sembla que faci inútil la salvació de Jesús, que ha donat la vida precisament perquè tots ens estiméssim com a germans. No perdonar és, d’alguna manera, destruir la seva salvació: anul·lar-la.

Més d’un cop creiem justificat venjar-nos d’algú, be sigui amb una paraula o amb una negativa o amb una decisió determinada. Però és un error, perquè llavors vivim esclaus d’un sentiment destructiu. Creiem ser lliures, però de fet vivim més encadenats que mai. En canvi, el perdo és una gran font de llibertat. 

Tenim capacitat de poder perdonar? 

Només s'adquireix si és que des de nens ens han educat dins els principis morals del compartir i perdonar. Créixer comprenent que moltes vegades els anomenats éssers "dolents" en el fons són éssers sols i equivocats.

Per això la importància, que des de petits, s'ha d'educar en l'art del perdó.

L'entrenament en el perdó comença a la coses senzilles de la vida i en les situacions més quotidianes. Llavors, el perdonar és un exercici que prepara la persona perquè les relacions socials dins d'una família flueixin amb facilitat i sense través.

Viure irritat és dolent: consumeix moltes energies i manté en un estrès permanent.

Això ho han de tenir molt clar, sobretot, els pares i educadors: cal fer atenció a les actituds que transmetem. Son de comprensió i de perdó?

Recordem finalment que, suposat que no és fàcil perdonar, cal que tinguem ben clar la raó fonamental de fer-ho: perquè el Senyor ens perdona a nosaltres infinitament més.

De fet, el que ens ha ensenyat és: “Perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors”, ho diem en el Pare nostre.

Hem d’estar disposats a perdonar fins a setanta vegades set, perquè es en el perdó on es troba amb la vida de Déu. I com ens costa com a església fer aquets pas!. Fàcilment preferim mirar cap un altre cantó, o trobar les raons que justifiquen el nostre tancament o omplir l’ambient d’afirmacions que facin creure als altres que nosaltres no necessitem el perdó.

Col·laboració catequista :

Montserrat Urgellés i Bosch