No sé si alguna vegada heu vist algun d’aquells dibuixos que, segons com t’el mires, semblen una figura o bé una altra.
I ha aquell típic d’un ànec amb un bec molt llarg que, des d’un altre punt de vista sembla un conill, sempre i quan prenem el bec de l’ànec per les orelles del conill. 
Des d’un primer angle podem veure la paràbola com un relat provocador que ens mostra la generositat de Déu. De fet, l’actitud del propietari de la vinya va en contra de tota lògica empresarial. Des del punt de vista econòmic, un treballador només pot cobrar pel treball realitzat, i seria una injustícia rebre el mateix sou que una altra persona que ha treballat menys hores que nosaltres. Les paràboles tenen això, tenen un punt d’incoherència que ens sobta i ens obliga a pensar què ens està dient Jesús a traves d’aquests relats.
La paràbola d’avui ens mostra que Déu no fa les coses mogut per una mentalitat empresarial, sinó mogut per l’amor. El profeta Isaïes ens ha dit que els pensaments i els camins del Senyor no són com els nostres. Ell actua sempre estimant entranyablement l’home.
Però hi ha una altra cosa que val la pena ressaltar d’aquesta paràbola i que tot sovint ens pot passar desapercebuda. Els treballadors que han estat a la vinya tot el dia, es queixen perquè no cobren el mateix dels de l’ultima hora. Es queixen de que s’han fatigat i han suportat el pes de la jornada. Evidentment la paràbola fa referència a la vida cristiana, al Regne de Déu. La vinya és el món i els treballadors són aquells que han trobat el Senyor i viuen seguint el seu Evangeli.
Moltes vegades tenim la sensació que treballar a la vinya del Senyor és un pes feixuc; que seguir la proposta cristiana és una cosa dura i desagraïda, com si es tractes d’un conjunt de normes que ens venen imposades sense cap altra raó que el caprici de Déu. És aleshores quan ens queixem, quan volem cobrar més que els altres, fins i tot sentim una certa enveja per aquelles persones que no creuen i viuen aparentment més feliços que nosaltres.
Però el cristianisme no és això, no és inicialment un conjunt de normes que hem de seguir per tal de guanyar-nos el cel. El cristianisme, essencialment, és una trobada amb Jesucrist ressuscitat.
I en aquesta trobada nosaltres percebem que el nostre cor exulta davant la seva Presència. La vida de Jesucrist correspon al nostre ideal de bellesa, veritat i justícia que tot home porta gravat al seu cor, de manera que ens fa dir amb Sant Pau: “per a mi, viure és Crist”.
El cristianisme només pot començar a partir d’un atractiu, de la trobada amb Jesucrist que exalta la nostra humanitat. I com a conseqüència, hi ha un seguiment que es concreta en els manaments i la moral, però sempre motivades per l’atractiu que em descobert.
Només vivint així el cristianisme evitarem veure la nostra pertinença a l’Església com un pes feixuc, com una taxa que em de pagar per guanyar-nos la vida eterna.
Ser cristià és una altra cosa; és viure amb el convenciment que l’atractiu de Jesucrist ens atira i, per tant, treballar en la seva vinya no és un pes, sinó una gràcia, perquè és l’única manera d’arribar a ser homes de debò.
El cristià, evidentment, espera la vida eterna, però precisament perquè experimenta la presència de Jesucrist, la pot començar a viure ja en aquest món.
Mn. Miquel Ramon Fuentes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada