Avui la litúrgia ens ofereix dues paràboles de Jesús: la paràbola del gra de blat i la del gra de mostassa. La paràbola del gra de blat ens ensenya una cosa fonamental del Regne de Déu: que no el construïm nosaltres, doncs creix fins i tot quan dormim, ens diu l’Evangeli. El cristianisme doncs no és el fruit dels nostres esforços, i la vida cristiana no és conseqüència de les nostres genialitats.
La paràbola del gra de mostassa, per la seva banda, ens indica que fins i tot el gest més petit de la nostra vida està carregat de la promesa del Regne. Podem pensar que la nostra vida és més aviat normaleta, insignificant, que nosaltres no podem fer grans coses per tal que el Regne avanci en el món gràcies a la nostra aportació. Doncs bé, Jesús ens diu el contrari. Tot allò, per petit que sigui, que fem amb la consciència de que Déu es manifesta a traves seu, és portat a la seva plenitud. O dit d’una altra manera: la certesa de que Déu ens espera en els gestos quotidians de la nostra jornada, ens permetrà veure com el nostre “sí” a Crist, és l’instrument que el Senyor fa servir per fer créixer el seu Regne enmig nostre. La feina grossa la fa el Senyor, sens dubte, però Ell no pot fer res si nosaltres no li donem el nostre “sí” en cada una de les circumstàncies que ens toca viure. Jesucrist se’ns apropa fins a 1 cm del nostre rostre; incapaç de travessar aquest espai fins que la nostra llibertat no li ho permeti. D’aquesta manera, la fe en Jesucrist no és un pla a executar, sinó l’aventura de deixar-nos sorprendre cada matí per la seva presència en la vida quotidiana.
Ell construeix el Regne, la nostra feina és estar atents i desperts, vetllant, sabent que la felicitat de la nostra vida no la podem assolir per nosaltres mateixos (com nosaltres no podem fer germinar el blat), sinó que depèn de posar en mans del Senyor la petitesa de la nostra vida (el gra de mostassa), amb la certesa que serà Ell qui la porti a plenitud.
Nosaltres voldríem que tot estigués clar i pautat. Saber el que toca fer en cada moment i ja està; com si d’una recepta de cuina es tractes. Però la vida cristiana no és això; no és un automatisme. Penseu això: Vosaltres, quan arribeu a casa, què preferiu? Anar directament a l’habitació dels vostres fills i demanar-los que us facin un petó? O bé que els fills, tant bon punt sentin que obriu la porta de casa vagin correns a llençar-se als vostres braços i us facin un petó? Déu ha escollit la segona opció; estiguem doncs atents a com truca a la porta de la nostra vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada