1- A l’evangeli d’avui hem vist com Jesús s’interessa per saber què pensa d'Ell la gent. Queda clar que els seus contemporanis el tenen per un gran personatge.
Però Jesús vol anar a fons i fa una pregunta molt més directa als seus deixebles. Una pregunta que avui ens fa també a cadascun dels qui som aquí: "I vosaltres, qui dieu que sóc jo?".
Ser cristià és, fonamentalment, creure i estar en íntima comunicació amb una persona: amb Jesús. Qui és, per a mi, Jesús? Me l’he fet mai, seriosament, aquesta pregunta? Per què?
Aquells de vosaltres que us hàgiu fet aquesta pregunta altres vegades, si mireu enrere en la vostra vida, us adonareu d’una cosa: que la resposta que heu donat, cada cop ha estat diferent.
I és natural que sigui així: mai no podrem donar una resposta definitiva a aquesta pregunta. Perquè la riquesa de la persona de Jesús és inexhaurible.
A Jesús l’anem descobrint progressivament. L’anem descobrint a mesura que ens esforcem per ser-li fidels, a mesura que fem l’esforç de comprometre la nostra vida, estimant com Ell ens ha estimat.
Si seguim aquest camí de fidelitat, anirem sentint cada dia d’una manera més clara, que Jesús és Aquell que dóna sentit a la nostra vida. Aquell que fa que jo no camini a les fosques, ni amb el cor encongit, ni tancat en les meves mesquineses.
Però Jesús vol anar a fons i fa una pregunta molt més directa als seus deixebles. Una pregunta que avui ens fa també a cadascun dels qui som aquí: "I vosaltres, qui dieu que sóc jo?".
Ser cristià és, fonamentalment, creure i estar en íntima comunicació amb una persona: amb Jesús. Qui és, per a mi, Jesús? Me l’he fet mai, seriosament, aquesta pregunta? Per què?
Aquells de vosaltres que us hàgiu fet aquesta pregunta altres vegades, si mireu enrere en la vostra vida, us adonareu d’una cosa: que la resposta que heu donat, cada cop ha estat diferent.
I és natural que sigui així: mai no podrem donar una resposta definitiva a aquesta pregunta. Perquè la riquesa de la persona de Jesús és inexhaurible.
A Jesús l’anem descobrint progressivament. L’anem descobrint a mesura que ens esforcem per ser-li fidels, a mesura que fem l’esforç de comprometre la nostra vida, estimant com Ell ens ha estimat.
Si seguim aquest camí de fidelitat, anirem sentint cada dia d’una manera més clara, que Jesús és Aquell que dóna sentit a la nostra vida. Aquell que fa que jo no camini a les fosques, ni amb el cor encongit, ni tancat en les meves mesquineses.
Perquè Jesús és Aquell que obre nous horitzons a la meva vida fent-me descobrir que la donació generosa als altres és l’únic camí que porta joia i esperança. L’únic.
Preguntem-nos avui molt sincerament qui és per a mi Jesús i quina influència té en mi. Seria molt diferent la meva vida si jo no cregués en Jesús? Per què?
2- L’evangeli d’avui ens diu també que Pere va donar la seva pròpia resposta: "Vos sou el Messies". Es a dir, aquell que els profetes anunciaven com el qui havia de venir a salvar el món.Nosaltres també creiem això: sabem que tenir fe és un tresor. I també sabem que aquest do no és fruit del nostre esforç: sinó gràcia de Déu. Per què jo tinc fe i d’altres, potser millors que jo, no en tenen? No ho sabem, és un misteri.
Sabem valorar la importància de creure? En donem gràcies a Déu? Que ens seria de diferent la meva vida si jo no tingués fe...!
Preguntem-nos avui molt sincerament qui és per a mi Jesús i quina influència té en mi. Seria molt diferent la meva vida si jo no cregués en Jesús? Per què?
2- L’evangeli d’avui ens diu també que Pere va donar la seva pròpia resposta: "Vos sou el Messies". Es a dir, aquell que els profetes anunciaven com el qui havia de venir a salvar el món.Nosaltres també creiem això: sabem que tenir fe és un tresor. I també sabem que aquest do no és fruit del nostre esforç: sinó gràcia de Déu. Per què jo tinc fe i d’altres, potser millors que jo, no en tenen? No ho sabem, és un misteri.
Sabem valorar la importància de creure? En donem gràcies a Déu? Que ens seria de diferent la meva vida si jo no tingués fe...!
Però fixem-nos en una cosa. La resposta de Pere va ser exacta: "Vós sou el Messies". És cert. Però es va equivocar del tot respecte a la manera com Crist ens salvaria.
Pere s’imaginava que Jesús seria un "triomfador", en sentit humà: que les seves doctrines s’imposarien perquè tindria un gran poder i tothom s’hauria de rendir davant d’ell.
Precisament perquè Pere creu això, Jesús el renya d’una forma molt dura, com potser no trobem en cap altre lloc de l’evangeli: “Fuig d’aquí Satanàs! No penses com Déu, sinó com els homes”. I llavors fa la gran revelació que deixa astorats als deixebles: Ell ens ve a salvar, no pas amb poder, sinó vivint amb senzillesa, com un home qualsevol i passant dificultats molt serioses.
Però, això sí, amb un gran esperit de fidelitat al Pare, amb una entrega generosa als altres, sense fer-se enrere en cap moment: ni davant la mateixa mort.
Certament, l’estil de Déu és molt diferent del nostre... Però qui en sap més, qui encerta, no som nosaltres, sinó Ell. En som conscients? Ho acceptem?
3- Aquest estil de Jesús, de fidelitat al Pare i d’entrega generosa als altres, és el que hem de saber imitar. Això és el que Ell ens vol dir quan afirma que, si volem seguir-lo, hem de renunciar-nos a nosaltres mateixos i prendre la nostra creu.
No significa això que hàgim de buscar patir per patir. Això seria absurd. Perquè el nostre distintiu, com a creients, no és patir sinó estimar. Solament es tracta d’estimar. Però això sí, amb una estimació tan ferma que cap dificultat ens faci claudicar.
El que Jesús ens demana és que fonamentem la nostra vida en l’estimació sincera i generosa sense deixar-nos vèncer per l’egoisme.
Aquest és el sentit del renunciar-se un mateix. És a dir, Jesús ens demana que traguem del nostre cor tot allò que és negatiu: egoisme, autosuficiència, desig de venjança, covardia, pessimisme, por ...
Però no pas per quedar-nos buits, sinó per poder-nos saturar més plenament de l’amor de Déu. Per tant, no és una renúncia que empobreixi, sinó l’elecció d’una cosa millor. És eliminar traves per poder estimar més plenament.
I no oblidem que l’estimació és la cosa més positiva que existeix perquè és portadora de vida: en mi i en els altres.
Reflexionem-hi
Pere s’imaginava que Jesús seria un "triomfador", en sentit humà: que les seves doctrines s’imposarien perquè tindria un gran poder i tothom s’hauria de rendir davant d’ell.
Precisament perquè Pere creu això, Jesús el renya d’una forma molt dura, com potser no trobem en cap altre lloc de l’evangeli: “Fuig d’aquí Satanàs! No penses com Déu, sinó com els homes”. I llavors fa la gran revelació que deixa astorats als deixebles: Ell ens ve a salvar, no pas amb poder, sinó vivint amb senzillesa, com un home qualsevol i passant dificultats molt serioses.
Però, això sí, amb un gran esperit de fidelitat al Pare, amb una entrega generosa als altres, sense fer-se enrere en cap moment: ni davant la mateixa mort.
Certament, l’estil de Déu és molt diferent del nostre... Però qui en sap més, qui encerta, no som nosaltres, sinó Ell. En som conscients? Ho acceptem?
3- Aquest estil de Jesús, de fidelitat al Pare i d’entrega generosa als altres, és el que hem de saber imitar. Això és el que Ell ens vol dir quan afirma que, si volem seguir-lo, hem de renunciar-nos a nosaltres mateixos i prendre la nostra creu.
No significa això que hàgim de buscar patir per patir. Això seria absurd. Perquè el nostre distintiu, com a creients, no és patir sinó estimar. Solament es tracta d’estimar. Però això sí, amb una estimació tan ferma que cap dificultat ens faci claudicar.
El que Jesús ens demana és que fonamentem la nostra vida en l’estimació sincera i generosa sense deixar-nos vèncer per l’egoisme.
Aquest és el sentit del renunciar-se un mateix. És a dir, Jesús ens demana que traguem del nostre cor tot allò que és negatiu: egoisme, autosuficiència, desig de venjança, covardia, pessimisme, por ...
Però no pas per quedar-nos buits, sinó per poder-nos saturar més plenament de l’amor de Déu. Per tant, no és una renúncia que empobreixi, sinó l’elecció d’una cosa millor. És eliminar traves per poder estimar més plenament.
I no oblidem que l’estimació és la cosa més positiva que existeix perquè és portadora de vida: en mi i en els altres.
Reflexionem-hi
Col·laboració catequista.
 |
| Lluís Armengol i Bernils, S. J. "El Pa de La Paraula". Diumenges i festius Cicle B. |
**************************************************
Horaris de les misses de la Parròquia de Cabrera de Mar.
Dissabte
Al Plà de l’Avellà a 2/4 de 7 de la tarda.
A Sant Feliu a les 8 de la tarda.
Diumenge
A Sant Feliu a 2/4 de 10 del matí.
A Santa Helena a les 11 del matí.
La col·lecta de la setmana passada va ser de 478’40€
******************************************************************
INVITACIÓ
DE LA PARRÒQUIA DE SANT FELIU DE CABRERA ALS SEUS FELIGRESOS A L'ACTE DE PRESENTACIÓ DEL LLIBRE:
"Pergamí llatí. datat en 1353” (Parròquia de Cabrera de Mar)
Acta Notarial de la donació de l'Hort de la Rectoria
Serà un ACTE DE PROMOCIÓ DE LA HISTORIA, LA CULTURA I LA VIDA SOCIAL DE CABRERA AL SEGLE XIV, SEGONS DADES OBTINGUDES MITJANÇANT L´ ANTIC PERGAMÍ ESCRIT EN LLATÍ, PROPIETAT DE LA NOSTRA PARRÒQUIA.
Descobrim al públic aquest interessant treball de recerca, recuperació del text original llatí, la seva traducció i els comentaris al contingut, en un llibret escrit pel nostre veí i amic JESÚS SÁEZ MARTÍNEZ, amb el patrocini de la Regidoria de cultura de l'Ajuntament de Cabrera.
NOTA: Els assistents seran obsequiats amb un exemplar gratuït del llibre.
Dijous dia 20 de setembre a les 19,30h. a la Biblioteca Ilturo de Cabrera
***********************************************
"UN NOU CURS"
Cada any per aquestes dates, acabades les vacances i en el retorn a les activitats ordinàries, diem que comença un nou curs. Tenim consciència que s’obre davant nostre un temps nou per estrenar, que haurem d’emplenar dia a dia.
Personalment, al començament de cada curs em pregunto amb quines actituds em cal afrontar aquest temps que Déu em regala.
Potser per això m’ha semblat adient parlar d’algunes actituds que ens podrien ajudar a tots per afrontar el nou curs.
Viure en pau.
La pau és un do de Déu, que no només significa absència de violència, de guerra, d’enfrontament, sinó principalment viure intensament tot allò que desitja el nostre cor i que ens realitza com a persones, a nosaltres i als qui ens acompanyen en el camí de la vida. És un do que cal demanar, perquè les persones podem tenir conflictes en el nostre entorn. La convivència és gratificant, però alhora difícil. La persona pot estar en conflicte amb ella mateixa: no s’accepta, no es perdona, no mira endavant, està disgustada permanentment. La persona pot estar en conflicte amb Déu. La pau és estar bé amb Déu, amb les persones de l’entorn i amb un mateix. La pau és la conjunció de la llibertat humana amb la llibertat de les altres persones mitjançant l’amor i el perdó, perquè hom se sent estimat i amb força per estimar.
Si volem que la família sigui un espai de creixement per a tots; si volem que les relacions professionals sigui ocasió de col.laboració en el bé comú i en la construcció del país; si volem que les relacions amb els amics siguin ocasió d’enriquiment personal; si volem que la parròquia sigui la llar dels creients per viure, celebrar, créixer i oferir la fe en Jesús acollint i estimant... demanem el do de la pau al Senyor de la Pau.
Ser bondadós
Viure al costat d’una persona bona és un gran tresor perquè saps que hi pots confiar sempre, que no et farà cap tort, que sempre procura oferir-te tot allò que és un bé per a tu. Fins i tot quan t’ha d’advertir o aconsellar ho fa amb dolcesa i senzillesa.
Cal recordar la proposta de Jesús: “sigueu bondadosos com ho és el vostre Pare del Cel”. El llistó no pot ser més alt, però encara que només siguem una ombra del qui és la bondat, ens cal créixer en bondat.
Actuar amb humilitat
Un petit test per esforçar-nos a viure amb bondat i humilitat. Si sóc humil: Acceptaria amb pau la normalitat de cada dia. No perdria la serenor per allò que em surt bé.
Acceptaria els altres tal com són. No em revoltaria contra ningú. No em queixaria dels seus oblits.
Acceptaria les limitacions com a conseqüència de la fragilitat humana. No m’avergonyiria dels meus defectes, però en demanaria perdo i m’esforçaria per corregir-los.
Acceptaria que altres pensin diferent. No voldria imposar el meu pensament. Acceptaria en pau les ofenses. No voldria pagar amb la mateixa moneda. Acceptaria aquells que em cauen malament. No defugiria els antipàtics.
Acceptaria que els altres tornin a equivocar-se. No exigiria la perfecció. Acceptaria que els altres siguin millors que jo. No voldria ser sempre el primer. Acceptaria que els altres em trepitgin en alguns moments. No buscaria retornar la trepitjada.
Acceptaria que m’ignorin, encara que no sempre. No buscaria per sobre de tot ser sempre reconegut.
Acceptaria que Déu estimés i m’esforçaria per estimar-lo.
Si aquests suggeriments no us serveixen, almenys cal fer-se la pregunta:
Què esperen de mi Déu i les persones en aquest nou curs?
Francesc Pardo i Artigas
 |
| Francesc Pardo i Artigas. Bisbe, de Girona des del 2008. |
30/10/09 02:00 - Salvador Garcia-Arbós - El Punt.Avui
Va fer una crida a la recuperació de la confiança ciutadana. A no escampar culpes als altres, a penedir-se dels errors i a convertir-se:
«Cal vetllar no només pel que fem, no només pels serveis o responsabilitats, sinó sobretot per la qualitat amb què cal exercir-los. Aquí a Catalunya cal, més que mai, reconvertir totes les responsabilitats en un servei de qualitat, honest i serè pel bé de les persones. Només així tornarem a generar esperança en aquest nostre país, sotraguejat per totes bandes. Ja potser no es tracta del triomf d'una ideologia, sinó que el poble recuperi la confiança que els qui tenim responsabilitat de dirigents el volem servir honestament.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada