1- Com acabem d'escoltar, aquella gent de Natzaret, el poble de Jesús, no va voler fer cas d'Ell. Es preguntaven: "No és el fuster, el fill de Maria?", com volent dir: què ens ha de venir a ensenyar aquest!
I, no obstant, quantes coses positives, necessàries per a la vida i per a la pròpia pau interior, els hauria ensenyat Jesús si l’haguessin escoltat!
I, no obstant, quantes coses positives, necessàries per a la vida i per a la pròpia pau interior, els hauria ensenyat Jesús si l’haguessin escoltat!
Aquells homes i dones tenien necessitat de llum que il·luminés el seu camí i força per superar les dificultats de la vida. Sobretot, necessitaven tenir la pau al cor, ja que sense pau interior la vida se’ns fa insuportable.
Però no el van voler escoltar. No van ser conscients del que perdien...
nosaltres, escoltem realment a Jesús? Obrim el nostre cor perquè la seva paraula, portadora de vida, ens entri ben endins i ens renovi?
Però no el van voler escoltar. No van ser conscients del que perdien...
2- D’aquest episodi del rebuig de Jesús, n’hem de treure una ensenyança important: que no hem de menysvalorar ningú perquè podem aprendre coses positives de qualsevol persona.
La persona autosuficient que creu “ningú no li ha d’ensenyar res”, a més d’empobrir-se espiritualment, sovint fa el ridícul perquè ningú s’atreveix a fer-li prendre consciència dels seus errors.
Ningú no és perfecte i, per això, el contacte amb els altres sempre ens pot ajudar a millorar. Tots som imatges de Déu, però cadascú n’és un reflex diferent perquè cada persona humana és única, original, irrepetible.
Els joves poden aprendre de l’experiència dels adults; però també els adults poden aprendre de l’inconformisme dels joves. El contacte intergeneracional sempre és estimulant.
L’home pot aprendre de la dona, i la dona, de l’home, perquè mútuament es complementen. Déu no és masculí ni femení, sinó que en Ell, que és la perfecció, s’hi troben unificats tots els aspectes positius de la persona humana: de l’home i de la dona.
I també podem dir que els catalans podem aprendre dels de fora, i ells poden aprendre de nosaltres, perquè tots tenim coses bones que mereixen ser imitades. L’estiu és una bona època per fer-ne l’experiència.
3- Per tant, hem de saber mirar qualsevol persona amb ulls nets, sense prejudicis, per saber descobrir i assimilar tot allò de bo que tenen.
Santa Teresa deia que les persones són el millor regal de Déu. Això ho veiem més clar el dia que ens falten: llavors ens adonem del tresor que Déu ens havia posat al costat i que potser no valoràveu prou.
No ens tanquem, doncs, ja que cometríem el mateix error dels habitants de Natzaret que van perdre una gran ocasió: la d’enriquir-se escoltant Jesús.
Aprofitem les oportunitats que ens ofereix l’estiu per escoltar Jesús – a través de la pregària- i les persones que ens envolten: la parella, els fills, els pares, els amics... Nosaltres en serem els primers beneficiats.
4- Però, en aquest evangeli hi ha encara una altra ensenyança que hem de saber aprendre. Aquell Jesús que havíem contemplat els diumenges passats ressuscitant morts o dominant la tempesta, ara el veiem fracassat.
Ens diu que se sorprenia que la gent del seu poble de Natzaret “no volguessin creure”. I per aquesta raó, allà “no hi pogué fer cap miracle”. Es compleix allò que diu Sant Joan, al principi del seu evangeli: “Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit” (Joan 1, 11).
Com va reaccionar Jesús? Malgrat això, Ell no es va desanimar. L’evangeli d’avui acaba dient: “Després recorria les viles i els pobles i ensenyava”.
És un bon exemple per a nosaltres que fàcilment ens enfonsem quan hem tingut un fracàs, quan, malgrat la nostra voluntat per transformar les coses i les persones, en sentim rebutjats.
No ens hem de desmoralitzar. Això només ens ha de servir per fer-nos més humils i per prendre consciència que l’única força capaç de transformar el món i de millorar les persones és la força de Déu.
Nosaltres només som col·laboradors seus i res més. I, de vegades, Déu per fer créixer el seu Regne, més que necessitar la nostra força, prefereix la nostra debilitat. Així queda més clar que l’eficàcia només ve d’Ell.
Per tant, també van dirigides a nosaltres aquells paraules, que segons la segona lectura, Déu va dirigir a sant Pau: “En tens prou amb la meva gràcia; el meu poder ressalta més, com més febles són les teves forces”.
No ens desanimem, doncs, malgrat els fracassos i les incomprensions que puguem patir. Seguim escampant la Bona Nova de Jesús ben convençuts que tot allò que sembrem amb bona voluntat, tard o d’hora donarà el seu fruit.
Cap engruna d’estimació no es perdrà, encara que potser de moment no obtinguem resultats immediats. Ja la mateixa escriptura ens adverteix que, a la vinya del Senyor, un és el qui sembra i un altre el qui recull el fruit.
Però tinguem clar també que, sense sembra, no hi haurà fruit.
 |
| Lluís Armengol i Bernils sj |
 |
| MARIBEL PARET |
*********************************************************
Horaris e intencions de les misses de la Parròquia de Cabrera de Mar.
Dissabte 7 de juliol
Al Plà de l’Avellà a 2/4 de 7 de la tarda.
A Sant Feliu a les 8 de la tarda.
Diumenge 8 de juliol
A Sant Feliu a 2/4 de 10 del matí pels difunts Josep i Dolors.
A Santa Helena a les 11 del matí pel difunt Andrés Soler.
*********************************************************
La col·lecta dels dies 30 i 1 de juliol va ser de 356,12€.
*********************************************************
Recentment el Bisbat ha enviat a la nostra parròquia Mn. Manuel Miras i Soler per a ajudar en les tasques diàries de la parròquia.
Acceptem amb joia i satisfacció la presència d’aquest Mossèn a la nostra parròquia i l’encomanem a Déu.
Mn. Raimon
Mn. Raimon
 |
| Mn. Raimon |
*********************************************************
PREGÀRIA PER LA UNITAT ESPIRITUAL DELS CRISTIANS
Pare d’amor, et demanem avui la unitat dels cristians, una unitat des de la diversitat des de la identitat pròpia de totes les comunitats que creuen en Jesús, fill teu i presència entre nosaltres i com nosaltres.
Fes que el teu poble vegi la Llum projectada sobre tot allò que ens uneix!
Som de Crist, per sobre del camí que seguim.
Déu d’amor, Pare de bondat, envia’ns a compartir el teu amor amb altres fills teus, sobretot amb aquells que poden pregar amb nosaltres i compartir una mateixa fe, un únic Baptisme, la comunió amb el bé més preuat, que ets Tu mateix.
Que el teu Esperit ens doni força per fer present la teva Paraula de Vida allà on ens trobem, en els diferents moments de cada dia, durant tota la nostra existència, en les diferents etapes.
Que aquest únic Esperit, el que ens permet reunir-nos avui, transmeti l’esperança al nostre món, tan ple de contradiccions.
Senyor, ensenya’ns a estimar i a construir així la teva Església, la que acull als homes i les dones que busquen les pautes perquè la nostra societat sigui més humana i caritativa, especialment amb les persones que necessiten rebre consol, aliment, pau, alegria i, sobretot, grans dosis d’amor!
Gràcies, bon Déu, per la claredat amb què ens parles d’unitat quan vols reunir les persones i els col·lectius o grups sota l’embolcall d’un somriure que ajuda a pregar i a fer realitat l’autèntic ecumenisme espiritual!
AMÉN.
*********************************************************
ELS PRIMERS CINQUANTA ANYS DEL VATICÀ II
Fa cinquanta anys, i un servidor era a Roma el dia de la inauguració del Concili Vaticà II. Ara, mig segle després, resa al Senyor perquè no passi el que aleshores va passar. Senzillament, que amb algunes eminents excepcions, i la primera d’elles la del papa, no es valorava l’esdeveniment. Com a exemple pintoresc recordo que es van haver d’improvisar dins la basílica unes tribunes perquè un bon nombre de bisbes s’havien quedat sense lloc, ja que els organitzadors van pensar que molts bisbes no hi anirien perquè no valoraven la convocatòria de Joan XXIII. Però hi van anar. I també van pensar els organitzadors que les llistes de les comissions que ells havien preparat s’aprovarien sense dificultats i va resultar que la majoria dels assistents les va rebutjar, i en van elaborar unes altres de més obertes, més representatives. Acabo aquesta llista de records amb el més personal i quasi grotesc: en la residència on vivia, sovint trobava, en el passadís, en dues immenses papereres, multitud de documents secrets que les comissions preparatòries imaginaven que sortirien ràpidament aprovats. I el seu destí fou ben diferent: la paperera.
La temptació pot ser que, també ara, cinquanta anys després, no valorem el que va ser el Concili. No dic cada frase, cada una de les seves afirmacions. Ningú no és perfecte i el Vaticà II no ho va ser. Crec que s’exagera al parlar que va ser fruit d’un compromís entre la tendència més renovadora i la més conservadora. És veritat en alguns casos, encara que no afecta al conjunt. Perquè l’important, el decisiu, va ser que va representar allò que havia desitjat Joan XXIII: “un salt endavant”. El papa de transició va impulsar una transició decisiva, l’entrada en una nova etapa històrica de l’Església. I això en múltiples aspectes, però sobretot en aquells que es poden considerar bàsics: el retorn a les fonts de la fe i la posada al dia de la vida eclesial. Unir una cosa i l’altra – que poden semblar contradictòries- era el carisma del papa Roncalli i va ser la gràcia del Concili.
Per això, ara, celebrar el cinquantenari d’aquell esdeveniment no es pot quedar en record superficial, sinó que exigeix un compromís seriós de tota l’Església. L’esdeveniment conciliar va implicar una transformació que ha de seguir. Si en aquests cinquanta anys no hem sabut ser prou fidels al nucli del Vaticà II, ara és el moment d’assumir radicalment la tasca de seguir endavant pel camí que el concili va iniciar. Les llavors evangèliques que va sembrar han de donar més fruit. No és hora de mitges tintes, sinó d’apostes clares. Com va dir Joan Pau II en la seva carta programàtica al començar el segle: “Sento més que mai el deure d’assenyalar el Concili com la gran gràcia de la qual s’ha beneficiat l’Església en el segle XX. Amb el Concili se’ns ha donat una brúixola segura per a orientar-nos en el segle que comença”. Consti, repeteixo, que això ho va dir Joan Pau II. I que van ser paraules assumides i subratllades per Benet XVI en l’inici del seu pontificat: “El Concili pot ser cada vegada més una gran força per a la renovació sempre necessària de l’Església”.
La sorpresa de la litúrgia
Torno als meus records d’aquella primera sessió conciliar. El resum és: la sorpresa de la litúrgia. Alguns pensaven que en aquells tres primers mesos es tractaria de tot i tornarien a casa tan contents. I va resultar que la litúrgia va omplir gairebé tot el temps . Es va escollir, per començar, el projecte de constitució conciliar sobre la litúrgia per dos motius: perquè estava ben preparat –tenia l’excel.lent base del moviment litúrgic- i perquè podia passar com un tema no conflictiu. Em va confessar un tan excel.lent com senzill bisbe de Texas que vaig conèixer per atzar: “Molts pares conciliars passen del badall al nerviosisme. Badallen quan senten una i una altra vegada parlar del misteri pasqual- amb prou feines saben de què es tracta- i es remouen en els seus seients quan el text propo-sat acaba una vegada i una altra amb futurs es renovarà, s’adaptarà. Murmuren: ens ho canvien tot”. I va afegir amb certa pilleria: “Pensaven que la litúrgia era un tema insuls i està resultant explosiu. I ho serà més quan arribi el poble. En això confio”.
Es diu que la constitució sobre litúriga hauria resultat millor si no hagués estat la primera. Redactada més tard hauria incorporat millor posteriors adquisicions del Concili. És possible, encara que el que s’ha aconseguit, el que anomenem reforma litúrgica conciliar inclou ja les grans intuïcions del Vaticà II. Des de la valoració del poble cristià a l redescobriment de la Paraula de Déu, des de tornar a identificar la fe amb la comunió amb Jesús i els germans fins a obrir camins de llibertat i solidaritat. Tot això és la litúrgia postconciliar. I és això el que ha arribat , el que arriba més al cristià normal. Per això Lefebvre i el seus seguidors –també els abundants criptolefebvrians que per arreu pululen- van encertar lúcidament en oposar-se a la reforma litúrgica: sabien que comunicava el que ells no admetien, el Concili Vaticà II.
Estan en el seu dret. Però ara, cinquanta anys després, hauria de quedar ben clar per a tots. Es pot discrepar del Concili i de la seva litúrgia. Però els qui creiem en ell ho hem de manifestar sense atenuacions, convençuts que només han passat cinquanta anys i queda molt de camí per fer, camí de progrés. També, i en concret, en tot el que es refereix a la litúrgia. La renovació litúrgica del Vaticà II només ha començat. Com deia aquell bisbe de Texas: “El que Déu ens concedirà i el poble agrairà”.
Joaquim Gomis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada