Jesús, ho acabem d’escoltar a l’evangeli, diu als seus deixebles: “Veniu ara tots sols en un lloc despoblat i reposeu una mica”. Jesús és molt humà i es preocupa pel descans dels deixebles, perquè sap que necessiten recuperar forces.
Ell els havia enviat de dos en dos a escampar la Bona Nova per aquells poblets. És el que recordàvem diumenge passat. Ara, un cop acabada la feina, es tornen a retrobar amb Jesús i cadascú explica el que ha fet. Fan, diríem en llenguatge actual, una “revisió de vida” amb Jesús.
És un bon exemple per a nosaltres. Cal saber revisar la nostra vida; altrament, no millorarem, no progressarem. Potser ens lamentarem, però tornarem a caure inevitablement en els mateixos errors. Qui no es revisa, torna a ensopegar de nou en les mateixes pedres.
I seria llàstima, perquè la vida només es viu una vegada i nosaltres necessitem créixer i progressar, i no pas quedar-nos estancats.
Per tant, hem de saber revisar la nostra vida, amb la llum de Jesús, que sempre porta esperança. No oblidem, però, que aquesta revisió demana tenir l’esperit asserenat.
No és bo fer com algunes persones que passen de l’activitat frenètica de la feina, a un no menys frenètic ritme de vacances. Realment és positiu això? Els ajuda, de veritat, a “carregar piles”?
No vull pas dir que sigui negatiu viatjar i conèixer ambients nous. Al contrari, és molt enriquidor. Però cal saber dosificar les forces i el temps de tal manera que ens permeti acabar l’estiu amb el cor asserenat i amb l’esperit enriquit.
Pot ser bo, asseguts en un lloc tranquil tot contemplant el paisatge, per donar gràcies pels dons rebuts. Per parlar de tot allò que fem, d’allò que ens preocupa i de les esperances que portem al cor. Per demanar perdó quan les coses no han anat bé del tot. O per demanar llum i coratge quan estem a les fosques o sentim la nostra debilitat.
El contacte amb Jesús sempre és vitalitzant. A prop seu, aprenem a estimar la vida com un regal gratuït i meravellós. I quan ens sentim plens, millora també la nostra relació amb els altres.
Però l’estiu és també un bon moment per fomentar les amistats humanes, perquè l’amistat sempre enriqueix i apropa les persones
Hi ha una dita popular que fa “Val més tenir amics, que tenir diners”. És ben cert. En un món tan insolidari com el nostre, és un autèntic regal de Déu, tenir amics vertaders de qui et pots fiar, que saps que no et fallaran mai.
No solament perquè m’ajudaran si em trobo en alguna dificultat, sinó també perquè un amic és una persona amb qui m’hi puc comunicar amb confiança i davant de qui em puc presentar tal com sóc perquè sé que no em rebutjarà.
Tots tenim necessitat de compartir amb algú les nostres angoixes i les nostres alegries. Perquè així, per llei psicològica, les angoixes es fan més suportables i les alegries tenen un ressò més profund. No és el mateix guardar-m’ho tot per a mi sol, que poder compartir-ho amb un altre.
Val la pena que, en la mesura que depengui de nosaltres, potenciem les relacions d’amistat sinceres. D’una manera especial entre marit i muller i entre pares i fills. Aquestes persones han de ser els meus millors amics, els meus millors confidents.
L’estiu és un bon moment per “recuperar” el temps perdut. Nosaltres, els creients, hem de ser sempre homes i dones portadors d’amistat. Com Jesús, que apropava i agermanava les persones que tractava.
I precisament perquè Jesús és el nostre model i la font de l’autentica amistat, hem de saber tenir, sobretot amb Ell, una comunicació íntima i profunda.
Col·laboració catequista.
Horaris de les misses de la Parròquia de Cabrera de Mar.
Dissabte 21 de juliol.
Al Plà de l’Avellà a 2/4 de 7 de la tarda.
A Sant Feliu a les 8 de la tarda pel difunt Josep López.
Diumenge 22 de juliol
A Sant Feliu a 2/4 de 10 del matí.
A Santa Helena a les 11 del matí.
EL CAMÍ DE LA FE
El papa Benet XVI ve mostrant en els darrers temps la seva preocupació per la penetració de la secularització en l’interior de l’Església, i la contaminació dels cristians per la indiferència en l’interior de l’Església, i la contaminació dels cristians per la indiferència ambiental que els produeix un afebliment o una anèmia en la seva fe. La convocatòria a un “ any de la fe” intenta sensibilitzar l’Església sobre aquest greu problema i procurar recursos per respondre-hi. Cap a això va adreçada la seva bella carta apostòlica “ La porta de la fe”. A partir d’ella convidaria a una meditació sobre el camí de la fe.
El camí de la fe no té l’inici en nosaltres mateixos. Té el seu origen en la presència originant de Déu en tot el que existeix i en el cor de cada persona. Propi de la nostra condició de cristians és de reconèixer la identitat d’aquesta Presència amb què som agraciats en la vida, les paraules, l’entrega d’un mateix i la resurrecció de Jesucrist. En ell identifiquem la Presència que ens origina i ens atreu cap a ell; en ell se’ns obre la possibilitat de respondre-li.
La nostra resposta a aquesta Presència ve determinada per la condició divina d’aquell en qui creiem. I el seu primer tret consisteix a requerir de nosaltres la nostra total trascendència. De ser el centre en relació amb totes les realitats del món, els creients en veiem portats a reconèixer en Déu el centre de la nostra vida; a descentrar-nos, literalment, en ell. Com féu Jesús, l’iniciador de la nostra fe . “Sóc aquí, Senyor, per fer la vostra voluntat”, i han fet després d’ell tots els grans creients: “Faci’s en mi segons la vostra paraula”; “Senyor, ¿ què voleu que faci?”.
Aquest descentrament no suposa la pèrdua del propi ésser a què condemna el reconeixement dels ídols. Reconèixer el nostre centre en Déu és cedir a la força de gravetat del nostre esperit; encertar en l’eix en què la nostra vida assoleix la fixació, entonar el cantus firmus sobre el qual pot desenvolupar-se la polifonia de la nostra vida. Acceptar trascendir-se en Déu constitueix per als creients viure una trobada, la trobada amb Déu, que els canvia la vida; la que inscriu el seu breu discórrer del naixement a la mort en l’horitzó infinit de Déu: la que atorga consistència ferma a la precarietat de l’existència, la que traspassa els seus moments fugissers amb la seguretat obscura que atorga l’esperança.
Ser creient no és afegir un acte més als volts que constitueixen la vida humana. És començar a existir d’una forma renovada; és renéixer. És iniciar des d’ara la vida eterna, tit i que encara en esperança. Ser creients cristianament transforma la vida amb el plus de sentit, de valor, de gràcia que resumeix la condició de fills de Déu.
Juan Martín Velasco.
PREGÀRIA PER EL DIUMENGE 22 JULIOL 2012
Pregària per escampar l’amor de Déu
Senyor, ens demanes que siguem la llum del món.
Volem ser-ho! Volem il·luminar el món fen el bé.
Volem fer del món un lloc millor, que les persones del nostre voltant et glorifiquin, Senyor.
Et demanem, Pare, que ens ajudis a dur a terme això que tu ens demanes i que nosaltres volem complir.
Dóna’ns la teva llum a nosaltres, els cristians, perquè puguem multiplicar-la i propagar-la als homes i dones que ens envolten!
Ets molt contundent, Senyor, quan ens dius que som la sal i que, si perdem el gust, no servim per a res.
Oh, Senyor, no permetis que això ens passi!
Volem ser la sal de la terra i complir la nostra missió, que es la teva.
No permetis que ens tornem insípids, Senyor!
Et demanem que ens mantinguis forts i que, estan segurs al teu costat, posem gust a la terra cadascun dels dies de la nostra vida.
Ens omple d’alegria saber que comptes amb nosaltres per il·luminar el món i assaonar la terra.
Som febles. Per això, humilment, et demanem ajuda per ser sal i llum allà on estiguem.
Saber que Tu no ens deixes mai ens anima cada dia a fer-ho.
Gràcies, Senyor! AMÉN.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada