La presència d'un malalt a casa, sobretot si és crònic, afecta tota la família perquè trastorna el seu ritme de vida: treu llibertat, cal canviar horaris, modificar costums, suprimir certes diversions...I això es molt dur.
En aquestes situacions és inestimable l’ajut de persones amigues que faci possible el descans i alleugeri la fatiga acumulada. Això s’agraeix molt.
Però és també una oportunitat de creixament i maduració de la nostra fe i de la nostra capacitat d’estimar. És el moment d’adonar-nos del nostre privilegi: és Crist mateix, identificat amb el malalt, qui ve a conviure amb nosaltres. I quan Ell entra en una casa mai hi va de buit, sinó acompanyat dels seus dons: un augment de fe, de generositat, de fortalesa, de serenor...
L’hem de saber acollir, com van fer Marta i Maria, servint-lo i escoltant-lo. La persona malalta necessita alleujar els seus sofriments i asserenar el seu esperit perquè se sent dèbil, insegura, inútil i està preocupada pel seu futur i pel de la família o, potser, per la mort...
Requereix tracte amable, companyia, molta comprensió amb els seus petits “egoismes”, sentir reforçada la seva fe i esperança...
Però, sobretot, anhela petits gestos d’estimació que li demostrin que, no sols te un lloc a l’habitació, sinó també en el nostre cor. I, si es tracta dels pares, és l’ocasió per retornar-los el bé que ens han fet i la paciència que van tenir amb nosaltres.
També cal “escoltar” al malalt, perquè a través seu, Crist ens parla. Sovint, la persona malalta ens dona un exemple de conformitat, de fortalesa, de confiança i de fidelitat que ens alliçona.
O, almenys des de la seva impotència, ens està dient que som éssers fràgils, però de tanta dignitat que hem merescut que el Fill de Déu doni la vida per assegurar-nos una eternitat feliç. Quin misteri d’esperança!
Tenir un malalt a casa suposa sacrificis, certament, però és una font de guanys espirituals. Si sabem obrar com a “bons samaritans”, en arribar al terme de la nostra vida sentirem les paraules del Senyor que ens diu agraït
“Veniu beneïts del meu Pare... perquè... estava malalt i em vau visitar” (Mt 25, 34-35).
Quina joia la nostra, llavors!
Lluís Armengol i Bernils, s.j.
“Viure a fons” ed. Claret.
La recerca i el montatge de les imatges realtzat per: Montserrat Urgellés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada