Que trist és, quan una persona perd la fe
I el sentit alegre de la vida,
I que tots els moments que ella viu
No hi veu en cap d’ells una cara positiva
Quan ja no sent placidesa a la seva ànima
I el neguit i l’ofuscació l’han ben reclòs,
Com a dins d’una cambra tenebrosa
On no hi ha cap estímul d’assossec ni de repòs.
I ja no sap. No pot. O potser no vol
Tenir fe, i obrir una finestra cara a la bonança,
Que li doni aquell gratificant raig de llum
Que sigui per la seva ànima.
Una prometedora cristiana esperança
I llavors, és quan incomprensiblement
Els seus sentits, carents ja d’amor a la vida i d’il.lusió,
Poden caure en l’ominiós pensament que li proposi
Que prengui una tràgica i funesta decisió.
Ramon Bonet i Casanovas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada