La paràbola del banquet de noces del rei és utilitzada per Jesús per parlar del Regne del cel, i ens mostra la urgència de respondre a aquesta iniciativa de Déu. De seguida percebem que aquesta invitació no és com a la resta d’invitacions que se’ns poden fer. Quan algú ens convida a sopar o a un casament, valorem si ens convé anar-hi o no, si en tenim ganes, si estem cansats, etc. Però en aquest cas queda clar que la crida no només és urgent, sinó que és qüestió de vida o mort (doncs els que no hi van pateixen el furor del rei pel seu desaira). Amb això el Senyor ens està dient que seguir el camí de Jesucrist no pot estar al mateix nivell de la resta d’eleccions que fem a la nostra vida. Seguir Jesucrist és el més important. L’adhesió o no a Jesucrist condiciona el sentit de la nostra vida i la nostra manera de viure.
El banquet de noces és una imatge que veiem tot sovint en la Sagrada Escriptura; el mateix profeta Isaïes en fa esment a la primera lectura. I es que la imatge de les noces indica que Déu ha disposat el seu Fill amb la humanitat. Ha enviat el seu Fill per tal que nosaltres puguem gaudir de la vida que Ell ens ofereix. Tinguem en compte que, a l’antiguitat, menjar amb algú era un gest de gran intimitat. Amb això Jesús ens està oferint no només assistir a un sopar com l’entendríem avui, sinó a participar de la intimitat de la seva mateixa vida. Però fins i tot aquí les comparacions fallen, doncs del que realment està parlant el Senyor és que Ell mateix es dóna com a aliment als homes en l’Eucaristia.
Qui no voldria assistir a un banquet on el que s’ofereix és un aliment que enlloc més podem trobar? Un aliment que nodreix el nostre desig de ser estimats, de trobar el significat de la vida, de viure per sempre? Veient la importància d’aquesta proposta un es pregunta: i qui serà digne d’assistir a un banquet com aquest? Isaïes ens ho respon: “El Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis”. El Salm també ens recorda que és Déu mateix qui ens para la taula i ens serveix. Déu ofereix la salvació a tothom, sense cap excepció.
Veiem però que l’entrada al convit depèn de la llibertat de l’home. De fet, els primers destinataris es neguen a entrar-hi, però no tothom que hi entra després és acollit, doncs resulta que hi ha un que no ha portat el vestit de noces. Aquí cal advertir que a l’orient, el vestit de noces no l’havia de portar el convidat, sinó que l’amfitrió li deixava. Per tant, no es tracta d’una condició per entrar al banquet, sinó més aviat d’un signe que manifesta que el convidat està en comunió amb l’amfitrió, que vol seguir-lo. Com que aquest no porta el vestit que se li ha ofert, el fan fora, on “hi haurà el plor i el cruixir de dents”. Això ens ensenya una cosa importantíssima per a la nostra vida: ser al banquet no es sinònim de fer el que el rei vol. De la mateixa manera, pertànyer a l’Església formalment no ens fa automàticament deixebles de Crist. En aquest punt el Senyor ens fa una crida a l’autenticitat. No es tracta només d’anar a Missa els diumenges, de complir els manaments, de pregar, d’ajudar els pobres, etc. Del que es tracta és de fer tot això amb la consciència viva que només així podem viure com a homes de debò, homes que s’han revestit de Jesucrist i que participen d’un banquet on reben l’autèntic aliment per tal que la seva vida sigui plena.
Mn. Miquel Ramon Fuentes
(Formador del Seminari Major de Barcelona 2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada