No sé si ens hem preguntat mai què és el que ens agradaria que diguessin de nosaltres les persones que ens coneixen, que ens envolten. Quina opinió voldria que tinguessin de mi?
Cadascú s’ho sap, però els fariseus, tot i ser adversaris de Jesús, deien això d’ell: “Mestre, sabem que dieu sempre la veritat i que ensenyeu de debò els camins de Déu sense miraments per ningú”.
És el millor elogi que és pot fer d’una persona: que diu sempre la veritat i que ensenya els camins de Déu. És a dir, els camins que porten pau i esperança i que impulsen a estimar.
Valdria la pena que avui ens preguntéssim molt sincerament quins camins ensenyo jo, amb la meva manera de parlar i amb la meva forma de viure.
Vulguem o no vulguem, tots som, d’alguna manera, “mestres” per a les persones que ens envolten. Amb el nostre comportament, tots ensenyem coses als altres, especialment als fills.
Què aprenen de nosaltres? Realment, ¿ensenyem els camins de Déu, és a dir, els camins de la comprensió, del respecte, de l’esperança, de l’estimació, de la pau? Tot dependrà del Mestre que jo hagi escollit com a guia. Preguntem-nos si la llum que orienta la meva vida és la de Jesús, l’únic Mestre autèntic.
Hi ha una segona qüestió important a l’evangeli que hem escoltat. Els fariseus fan una pregunta capciosa a Jesús: “És lícit o no pagar tribut al Cèsar?”
El tribut al Cèsar era el signe del poder dels romans. Per això la pregunta era una trampa: qualsevol resposta, hauria portat dificultats a Jesús.
Perquè els zelotes no el volien pagar. Els herodians, en canvi, hi estaven d’acord perquè en treien beneficis. I els fariseus, tot i que no els agradava, el pagaven per estalviar-se problemes.
Jesús es fa ensenyar una moneda i els dóna una resposta que els desconcerta: “De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?”
Una resposta que els desconcerta i que, a més, els molesta, perquè posa de manifest davant de tothom la seva hipocresia. Des del moment que fan servir aquestes monedes del Cèsar, vol dir que accepten aquella situació, que se n’estan beneficiant.
Aquí hi ha també una advertència per a nosaltres. Sovint ens queixem de la nostra societat: del materialisme imperant, de la insolidaritat, de la pèrdua dels valors cristians, de certs programes de televisió, de la corrupció, de les injustícies..., de moltes coses.
Però potser ens podríem preguntar si no tenim nosaltres cap responsabilitat en el manteniment d’aquesta situació.
D’una banda la critiquem, però potser, d’altra banda, l’estem mantenint, perquè no fem res per millorar les coses: vivim i actuem com tothom, perquè no volem problemes, o perquè, en el fons, ja ens va bé.
Em sento al·ludit per les paraules de Jesús? Per què?
Fixem-nos també que Jesús, amb la seva resposta, estableix una escala de valors, en la qual Déu ocupa el primer lloc: “Retorneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu”.
Amb aquestes paraules Jesús ens vol dir dues coses: que hi ha una tasca humanitària a fer, però que cal subordinar-ho tot a la voluntat de Déu.
Cal treballar per transformar el món. La fe no ens eximeix d’aquesta tasca. Al contrari, ens hi impulsa, però sempre en a direcció del projecte de Déu.
No oblidem que col·laborar en el creixement del bé comú és una molt bona manera de donar glòria a Déu. Què faig per millorar les coses?
I, finalment, aquest evangeli també ens fa veure que Jesús rebutja a hipocresia: actuar de mala fe, aparentar allò que no som, l’engany encobert... La hipocresia destrueix la fraternitat humana. Per això Jesús la rebutja frontalment. Preguntem-nos avui molt sincerament si, en el nostre cor, hi descobrim algun vestigi d’aquesta actitud tan negativa.
L’eucaristia és un bon moment per demanar al Senyor un cor net, transparent, capaç de treballar per al bé comú, sense segones intencions.
Això és un do gratuït que s’obté més amb la pregària que amb l’esforç de la voluntat.
Reflexionem-hi.
Pare Lluís Armengol i Bernils, S.L.
Del seu llibre “El pa de la paraula” Ed Claret
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada