Avui s’escau el Diumenge mundial de les Missions. Se’ns recorda que la fe no pot quedar-se tancada en la privacitat de la meva vida personal, o familiar, sinó que s’ha de viure públicament d’una manera tal que es torni encomanadissa i engrescadora per a les persones d’avui.
Cada any, pel Domund, el Papa fa un missatge a tota l’Església. El lema d’aquest any és de Jn 20,21: “També jo us envio a vosaltres”.
Se’ns recorda que la fe només s’enforteix quan la donem, i que la litúrgia ens reuneix cada diumenge per poder ser de nou enviats i donar testimoni del que hem viscut: “Hem vist el Senyor!”.
També ens recorda que el dia del Dòmund no és un moment aïllat en la vida creient, sinó una oportunitat per parar-nos a pensar si responem, i de quina manera responem, a la vocació missionera.
L’amor de Déu és el determinant de l’inici, del camí i del terme de tota la nostra existència. Per això la nostra vida no pot ser altra cosa que una resposta a aquesta estimació: o estimem o, no som res, o vivim estimant o, pròpiament, no vivim.
Ens ho recorda Jesús quan afirma que tot es redueix a estimar: estimar Déu i el proïsme. Això ja ho sabem, però potser ens queda massa abstracte.
És com si Déu digués: “T’he estimat primer i et segueixo estimant amb un amor concret i palpable. Ara et convido a viure estimant i et proposo camins concrets per fer-ho”.
Com es concreta en la vida diària?
Demostro que estimo Déu “amb tot el cor, amb tota l’ànima” si sé agrair-li que m’hagi donat la vida, la fe i que tingui tanta paciència amb mi. Si confio plenament amb Ell, malgrat els seus silencis, les coses que no entenc. Si no dubto mai de la seva bondat i misericòrdia, que em portaran un dia a una eternitat feliç. I, com a conseqüència, vol dir viure la meva vida en la fidelitat, però amb serenor i esperança, malgrat tot.
En el text de l’Èxode podem veure com ens convida a pensar, per exemple, com ha de ser el tracte amb els immigrants que hi ha a casa nostra, amb les persones d’una altra religió, amb els que s’han quedat sense feina o han de recórrer a institucions d’ajuda per poder viure.
Hi ha també un qüestionament molt seriós sobre l’ús dels diners i en general dels recursos de què disposa la humanitat. Qui ha provocat la crisis? Només cal recordar que les persones humils i els treballadors honestos són qui treballen de valent i tenen les butxaques buides, en canvi aquells que han fet “com els usurers”, tenen com a únic objectiu guanys cada vegada més grans i estan per el nostre costat jutjant i menyspreant els qui són diferents d’ells.
Respecte a l’estimació dels germans, l’escriptura recull una sèrie de preceptes ètico-socials relatius a les tres categories més dèbils de la societat: el foraster, l’orfe, la viuda i el pobre. Aquestes persones estan sense un “defensor” (entenen un clan: un pare, un marit, un advocat) que els protegeixi. El mateix Déu ha decidit acollir-les sota la seva tutela...
Jesús mateix dóna una norma claríssima: els haig d’estimar “com a mi mateix”... La persona només és feliç quan entra en l’esfera de l’amor al “Senyor, el teu Déu” i als “altres com a tu mateix”
Quines són les coses importants per a mi, les que més desitjo aconseguir? Quins són els mals que més desitjo evitar?
Doncs aquesta ha de ser també la norma per els altres: parella, fills, avis, família, veïns, companys, Mossèn, catequistes, mestres... tothom.
És molt important que Jesús posi la centralitat del seu missatge en l’estimació. Estimar mou i defineix les persones. Som allò que estimem i actuem en allò que estimem.
Quan avui es parla de trobar sentit a la vida, difícilment es trobarà lluny d’allò que estimem.
Cap confusió. Vivint així, sintonitzaré plenament amb l’amor i Ell haurà fet una bona “inversió” donant-me l’existència.
Estimar és una opció lliure, una opció de vida.
Hi ha amb tot, un perill, i és que la paraula “estimar” la diem, la cantem i l’escrivim tan sovint que es pot convertir en una paraula devaluada, rutinària...
Com moltes vegades ens ha comentat el nostre estimat Mossèn Raimon: “que les repetim com ho fa el lloro” (sense cap sentit).
Quin sentit hi poso jo a estimar als altres com a mi mateix?
Viure és estimar. Primer Ser, desprès Fer i per últim Tenir.
Si convivim i estimem als altres, amb congruència i sempre des del cor, el nostre reflex serà de Déu.
Avui la Doctrina Social de l’Església i les reflexions de Justícia i Pau socials, ens poden ajudar a concretar com hem de viure l’amor a Déu i als germans.
Col·laboració: Montserrat Urgellés i Bosch
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada