Una de les coses amb les que Joan Pau II disfrutava més era quan els estius convocava a uns quants especialistes en temes científics. Ell havia estudiat filologia i literatura polaca, i per això volia estar al dia en el camp de les ciències, que no li eren tant conegudes. Cada any convidava un grup diferent d’especialistes: físics, astrònoms, filòsofs, matemàtics, etc. En una ocasió va convidar a un prestigiós físic i de seguida els seus consellers li van dir: “Santedat, potser vostè desconeix que aquest home no és creient”. Ell se’ls queda mirant, com només ell sabia mirar, i els diu: “Ja ho sé; però és el millor en el seu camp o no?” Li contesten: “Sí, ho és”. El Sant Pare replica: “Doncs convideu-lo, que hem d’aprendre moltes coses d’ell”.
Si un mira atentament el nostre món i la seva manera de funcionar, de seguida se n’adona que els homes estem acostumats a viure mitjançant contraposicions. Quan hi ha una qüestió a debatre, de seguida s’identifiquen els bàndols, s’estableixen les regles del joc i es comença una discussió en la que només un podrà erigir-se amb la raó. Davant de qualsevol qüestió o circumstància, sembla com si l’home necessiti saber en quin camp es troba per tal d’identificar com a contrari tot allò que no coincideixi amb la postura que ell ha escollit.
Moisès i Jesús es van trobar també amb aquesta dificultat, com ens ha dit la Paraula de Déu. A la primera lectura veiem Moisès convocant setanta ancians per tal de comunicar-los el seu esperit de profecia; és a dir, per a fer-los participar de la seva missió de guiatge del poble. Resulta que hi ha dos que no hi van però que igualment reben l’esperit i es posen a profetitzar. De seguida apareix un que demana a Moisès que els aturi, que aquells homes no poden profetitzar perquè no són dels nostres. A l’Evangeli, Joan s’escandalitza perquè s’ha trobat amb un home que no és del grup dels deixebles però que treu dimonis en nom de Jesús. El Senyor li diu que no es tracta de distingir si és dels nostres o dels altres, sinó que “qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres”.
Aquestes lectures ens ajuden a comprendre quin és el mètode de la vida de l’Església. No es tracta d’edificar murs i traçar fronteres per subratllar la nostra identitat davant el món. L’autèntic deixeble de Jesús no té cap interès en pertànyer a una facció o altra, ell està sempre atent a la veritat de les coses, vingui d’on vingui. La presència de Déu no s’identifica únicament amb els límits visibles de l’Església, sinó que s’estén a tota la realitat, perquè Ell ha fet totes les coses. Qualsevol lloc, persona o circumstància pot ser l’ocasió a traves de la qual Déu es faci present en la nostra vida.
Nosaltres podem començar aquest curs decidint prèviament on creiem que trobarem el Senyor; on es complirà la nostra vida; establint els límits on creiem que el Senyor se’ns farà present; o bé podem començar-lo obrint-nos totalment a la realitat, abraçant la circumstància en la que cadascú de nosaltres es troba avui, en aquest moment, amb la certesa que és a través de tot el que succeeix com Crist entra en la nostra vida. Sant Pau resumeix aquest mètode d’una manera molt clara. Diu: “Examineu-ho tot i quedeu-vos amb el millor”. Nosaltres pertanyem a l’Església, pertanyem a Comunió i Alliberament no perquè sigui un lloc que ens aïlla de la resta del món, sinó perquè és un lloc on aprenem un criteri que ens permet reconèixer la veritat allà on es trobi i d’allà on vingui.
Mn. Miquel Ramón Fuentes.
Nota de prensa de la Apertura de Curso de Comunión y Liberación. Publicado el
por http://forodelaicos.wordpress.com/Mn. Miquel Ramón Fuentes.
Nota de prensa de la Apertura de Curso de Comunión y Liberación. Publicado el
 |
| Julián Carrón i Ignacio Carbajosa. Domingo 30.10.12 |
Notas relacionadas La Gaceta
·
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada