1- Si obrim qualsevol diari, els nostres ulls toparan amb títols que ens parlen de conflictes de tota mena: guerres, assassinats, manifestacions violentes, venjances, robatoris, ruptures matrimonials... I el mateix passa amb els telenotícies: sovint ens venen ganes de tancar el televisor.
Cal reconèixer sincerament que el panorama no és gaire afalagador: la nostra societat no està sana. Però, per què es dóna aquesta situació?
Les lectures d’avui ens ajuden a descobrir l’arrel de la majoria de les malalties morals de les persones i de la nostra societat. Ens poden servir per a fer una revisió personal. Dic personal, perquè si volem canviar el món, no ens enganyem, hem de començar canviant-nos a nosaltres mateixos.
2- Per exemple, Sant Jaume ens ha dit a la segona lectura: “On hi ha gelosies i rivalitats, hi ha pertorbació i maldats de tota mena”. I afegeix: “Envegeu coses que no podeu aconseguir i per això lluiteu i us baralleu”.
Ens veiem reflectits, d’alguna manera, en aquestes paraules de Sant Jaume? Les enveges, les gelosies, les ambicions, les rivalitats, poden fer molt de mal. Desuneixen els grups humans, fins i tot les mateixes famílies, i fan impossible la pau.
Tenir, en canvi, un cor senzill, capaç de valorar i assaborir els petits goigs de la vida, allò que el Senyor ens ha donat –que és molt!- un cor agraït capaç de viure cada dia com un do de Déu, això, omple de serenor i de pau i ho fa extensiu a aquells que ens envolten.
Per què ens entestem en tenir “mala qualitat” de vida, quan el Senyor ens dóna la possibilitat de tenir-la “bona”? Per què no posem més la confiança en el Senyor, que en les coses humanes?
És trist que moltes persones segueixin barallant-se per acumular diners perquè els consideren la principal font de felicitat. Però això és fals. Com a molt poden aportar benestar, però no felicitat que és quelcom més profund que rau en el cor. Un cor buit, no pot ser feliç. I el cor només s’omple quan estima i se sent estimat.
3- També Jesús, a l’evangeli, denuncia una altra causa de tibantors i de ruptures, sobretot entre amics i companys de feina: el desig d’ocupar els primers llocs i de tenir els càrrecs més remunerats, de més lluïment que permeten més protagonisme.
Contra totes aquestes temptacions tan humanes i tan quotidianes, Jesús ens diu: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”.
Tots aspirem a créixer, a progressar, a anar endavant, a desenvolupar-nos. És una aspiració molt humana, i anava a dir molt cristiana, que Jesús no critica pas. Però sí ens indica quin és l’autèntic camí per assolir aquest creixement.
No s’hi arriba cometent injustícies, trepitjant els altres, aprofitant-se d’ells. Aquesta actitud no fa créixer la persona sinó al contrari, l’empetiteix. I és una actitud que fa mal perquè genera desunió, enemistats i ressentiments. Actuant així en comptes de sentir-nos germans ens sentim enemics.
El creient, si ho vol ser de veritat, s’ha de distingir per la seva actitud de servei. Ha de voler créixer i progressar, sens dubte, però sense tancar-se, sinó fent-se disponible als altres, sempre disposat a donar un cop de mà a qui ho necessita. No es tracta d’esperar ocasions heroiques, que potser per a molts no arribaran mai. Sinó de tenir una actitud de servei en les mil petites coses de cada dia: a casa, a la feina, anant pel carrer, conduint el cotxe, al barri, a la universitat...
Seria bo que avui reviséssim amb sinceritat com estem d’actitud de servei, perquè és el fonament de la solidaritat i de la pau en qualsevol ambient .
Com considerem les persones que ens envolten? Com a germans amb qui podem col·laborar per construir un món millor? Com a rivals a qui cal superar i, si fa falta, trepitjar? En el primer cas estarem construint el Regne de Déu. En l’altre cas, l’estarem destruint.
4- I una darrera reflexió important. A l’eucaristia de cada diumenge, el Senyor ens diu paraules de vida, sobretot a través de l’evangeli. Ser deixebles de Jesús és, per damunt de tot, ser fidels a aquest evangeli, a aquesta Paraula de Jesús.
Però no oblidem que la major fidelitat a l’evangeli no s’obté escoltant-lo, sinó posant-lo en pràctica, recreant-lo amb la pròpia vida.
Per a mi, l’evangeli més important ha de ser el cinquè. Sí, el cinquè, és a dir, aquell que escric cada dia amb la meva pròpia vida, tenint els altres quatre evangelis com a punt de referència en el meu pensament i en el meu cor.
Ser cristià és estar atent a les inspiracions de l’Esperit de Jesús i saber “recrear” l’evangeli. Saber “escriure” amb la vida de cada dia, el meu evangeli, que em convertirà en un nou Jesús. Perquè llavors jo seré també “Paraula de Déu encarnada” tots els dies de la meva vida.
De veritat, la meva vida, és una Bona Nova que escampa la bondat de Déu pertot arreu? Per què?
Reflexionem-hi.
Col·laboració catequista: MARIBEL PARET
Horaris de les misses de la Parròquia de Cabrera de Mar.
Dissabte
Al Plà de l’Avellà a 2/4 de 7 de la tarda.
A Sant Feliu a les 8 de la tarda.
Diumenge
A Sant Feliu a 2/4 de 10 del matí.
A Santa Helena a les 11 del matí.
Diumenge passat dia 16 la Coral Santa Cecília va cantar a la missa que se celebra cada diumenge a Sant Cugat i que retransmeten per TV2.
Realment em va commoure espiritualment aquella celebració tant ben cantada. He de dir que és la vegada he gaudit més d’una celebració tan finament cantada.
Em va plaure molt el treball del Sr Guido Iotti , la Sra. Carme Godall i tots els demés.
Esperem que cada vegada més els vostres cants ressonin en els vostres cors i en els de tots els fidels.
Mn Raimon
CARLO Ma MARTINI: L’ÚLTIMA ENTREVISTA, per G. Sporschill i F. Radice
“Ve a ser el seu testament espiritual. El cardenal Martini va llegir i aprova aquest text.
Com veu la situació de l’Església?
“L’Església està cansada, a l’Europa del benestar i a Amèrica. La nostra cultura s’ha envellit,les nostres Esglésies són grans, les nostres cases religioses estan buides i l’aparell burocràtic de l’Església creix, els nostres ritus i els nostres vestits són pomposos. Tanmateix, ¿ tot això expressa el que nosaltres som avui ? (...) El benestar pesa. Nosaltres ens trobem aquí com el jove ric que se’n va tornar trist quan Jesús el va cridar per fer-lo esdevenir el seu deixeble. Ja ho sé, que no ho podem deixar tot amb facilitat. Però, si més no, podrem cercar homes que siguin lliures i més propers al pròxim. Com ho han estat el bisbe Romero i els màrtirs Jesúïtes del Salvador. On són els herois que ens inspirin? Per cap raó no els hem de limitar amb els vincles de la institució.”
Qui pot ajudar l’Església d’avui?
“El pare Karl Rahner feia servir sovint la imatge de les brases que s’amaguen sota la cendra. Veig en l’Església d’avui tanta cendra sobre les brases que sovint m’envaeix una sensació d’impotència. Com es pot alliberar la brasa de la cendra perquè pugui revifar la flama de l’amor? Primer de tot hem de buscar aquesta brasa. On són les persones individuals plenes de generositat com el bon samarità? Que tenen fe com el centurió romà? Que són entusiastes com Joan Baptista? Que s’atreveixen amb la novetat com Pau? Que són fidels com Maria Magdalena? Jo aconsello al Papa i als Bisbes que busquin dotze persones fora del comú per als llocs de direcció. Homes que estiguin a prop dels pobres i que estiguin
a prop dels pobres i que estiguin envoltats de joves i que experimentin coses noves. Ens cal confrontar-nos amb homes que cremen perquè l’esperit es pugui difondre per tot arreu.”
Quins instruments recomana contra el cansament de l’Església?
“Jo en recomano tres de molt forts. El pimer és la conversió: l’Església ha de reconèixer els seus errors i han de seguir un camí radical de canvi, començant pel Papa i els bisbes. Els escàndols de pedofília ens empenyen a emprendre un camí de conversió. Les preguntes sobre la sexualitat i tots els temes relacionats amb el soc e són un exemple. Aquests són importants per a tothom i, de vegades potser són fins i tot massa importants. Ens hem de preguntar si la gent escolta encara els consells de l’Església en matèria sexual. En aquest camp, l’Església és encara una autoritat de referència o només una caricatura en els mitjans?
La segona és la Paraula de Déu. El Concili Vaticà ha restituït la Bíblia als catòlics. (...) Només la persona que percep en el seu cor aquesta paraula pot fer part del qui ajudaran a la renovació de l’Església i sabran respondre a les preguntes personals amb una opció correcta. La Paraula de Déu simple i cerca com a company un cor que escolti (...) Ni els clergues ni el Dret eclesial podran substituir la interioritat de l’home. Totes les regles externes, les lleis, els dogmes, ens han estat donats per aclarir la veu interior i per al discerniment dels esperits.
Per qui són els sagraments? Aquests són el tercer instrument de sanació. Els sagraments no són un instrument per a la disciplina, sinó una ajuda per als homes en els moments del camí i en les febleses de la vida. ¿Portem els sagraments als homes que necessiten una nova força? Jo penso en tots els divorciats i en les parelles tornades a casar, en les famílies ampliades. Tots aquests necessiten una protecció especial. L’Església defensa la indissolubilitat del matrimoni. És una gràcia quan un matrimoni i una família poden reeixir(...).
L’actitud que prenem envers les famílies ampliades determinarà l’acostament a l’Església de la generació dels fills. Una dona ha estat abandonada pel seu marit i troba una nova parella que té cura d’ella i dels seus tres fills. El segon amor funciona. Si aquesta família és objecte de discriminació, se l’està fent fora, no només la mare sinó també els seus fills. Si els pares se senten fora de l’Església o no senten el seu suport, l’Església perdrà la futura generació. Abans de la Comunió preguem “ Senyor, jo no soc digne...” Sabem que no som dignes (...) L’amor és gràcia. L’amor és un regal. La qüestió de si els divorciats poden rebre la Comunió hauria de ser replantejada. Com pot l’Església arribar a ajudar amb la força dels sagraments el qui té situacions familiars complexes?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada